Cerca de crítiques

Enquesta

Josep-Ramon Olivé, un talent en plena progressió

27/9/2018 |

 

Programa: Recital de Josep-Ramon Olivé

Lloc i dia:Recinte Modernista de Sant Pau

Una de les experiències més estimulants per a tot melòman de pro és poder ser testimoni, al llarg dels anys, de la maduració d’un jove talent. Josep-Ramon Olivé va ser, com a becat de la Fundació Victoria de los Ángeles, la primera veu a sonar en el naixent LIFE Victoria. Cinc anys després, i amb un bon bagatge de premis i reconeixements, el baríton català inaugura el festival amb un recital al costat d’un dels millors pianistes actuals de lied, el britànic Malcolm Martineau.

El programa, variat i exigent, va evidenciar de nou la sòlida preparació d’Olivé, el bon gust musical, l’elegància en la línia, la capacitat de buscar el matís sense caure en efectismes sobrers, la nitidesa de la dicció i, també, l’encís d’un instrument de baríton líric que en aquesta vetllada va sonar en comptades ocasions amb un lleu tel, potser indici d’una fatiga passatgera que no va afectar en absolut la bondat global dels resultats. Olivé va començar amb dos lieds de Schubert d’un ben assumit caràcter sinuós abans d’entrar en territori més conegut amb Du bist die Ruh (amb un clímax potser excessiu ateses les dimensions de la Sala Domènech i Montaner del Sant Pau) i un directe Lachen und Weinen. L’any Debussy ens ha dut poques alegries a casa nostra, i per aquest motiu va ser doblement benvinguda la tria d’un cicle de tres cançons no gaire divulgat, Le promenoir des deux amants, que Olivé va abordar amb notables dots de diseur i un refinament sense afectacions, ben recolzat en el piano subtil de Martineau.

Accent francès
Poulenc reforçava l’accent francès d’un programa que conduïa amb tota naturalitat fins a Mompou. Del primer, Olivé va interpretar el cicle Calligrammes amb notable flexibilitat i capacitat de caracterització, mentre que en El combat del somni del compositor català va evitar caure en la monotonia en les tres cançons centrals tot mantenint el caràcter de les perles que obren i tanquen el cicle. Strauss, amb un efusiu Allerseelen, i Toldrà, amb un evocador Vinyes verdes vora el mar, van ser el colofó d’una sessió que havia arrencat amb un altre jove talent, el tenor Eduard Mas, al costat de la pianista Marta Puig, en unes concentrades cançons primerenques de Mompou i unes escumejants Banalités de Poulenc. 

Xavier Cester
Ara