Cerca de crítiques

Enquesta

La novena que reflecteix el país?

25/9/2018 |

 

Programa: Obres de Beethoven i Schönberg

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Beethoven: Novena simfonia

Schoenberg: Un supervivent a Varsòvia

Fermí rReixach, recitador. Elena Mateo, soprano. Cristina Segura, mezzosoprano. Eduard Mas, tenor. Josep Ramón Olivé, baix. Lieder Camera. Cor de Cambra de Granollers. OSV. David Niemann, director.  

Palau de la Música Catalana. 22-9-18.

 

Les idees de programació de l’OSV són molt suggerents i apel·len a un observador perspicaç. El programa inaugural d’aquesta temporada, que mantenia la tradició d’interpretar la Novena de Beethoven anualment fins al bicentenari de la seva estrena el 2024, ho corroborava amb la presència del director alemany de prometedora carrera, David Niemann.

En aquest sentit, la inclusió d’ Un supervivent a Varsòvia de Schönberg just enmig de la simfonia, amb un Fermí Reixach com a feréstec i desesperat recitador –de dicció no sempre prou clara-, correlacionava l’angoixa existencial de dues obres diametralment oposades a partir d’una lectura vertiginosa en tempi, violenta, agombolada en els plans sonors i sabedora de la inserció d’un cos estrany que la pretenia condicionar conceptualment. La idea funcionava a priori, igual que oferir tot el concert sense pausa. Per això va ser un error fer sortir els solistes vocals abans del quart moviment trencant la continuïtat de la sessió. 

No obstant, la proposta de Niemann, indiscutible coneixedor del repertori, va deixar esculls inapel·lables. Ultrapassar en velocitat la pulsació de les sempre problemàtiques indicacions metronòmiques en Beethoven va generar un vertigen que en sobrelimitava l’arquitectura i la destresa dels músics: puntuals entrades en fals, textures mancades d’espai, fraseig condensat, dinàmiques uniformes i tendents a l’excés decibèlic, etc. Especialment en els vents i les veus (solistes i cor) com van evidenciar l’exposició del tema i les primeres estrofes de l’Oda o el fugat darrer moviment; el primer moviment militarment esvaït; l’arrencada i la dialèctica entre cordes i fustes a l’Scherzo; i l’Adagio, convertit en un Andante (esbandit en 11 minuts!) displicent en les ornamentacions melòdiques (les de la coda, entre altres) i manllevat del clímax de la tercera variació del primer tema. Cap catarsi en una lectura pretesament expressionista, a recerca de la intensitat per la via de la força i arrelada en l’antiga escola alemanya objectivista de les dècades centrals del segle passat.

Però també l’OSV també va demostrar una secció de violins més regular i una disciplina, musculació i ductilitat sonores de conjunt que revelaven el treball rítmic com a base d’un programa volgudament opressiu i reflex del malestar de la realitat política i cultural –catalana, només?-. Ho va escriure Adorno: “la cultura representa els interessos i la protesta d’allò particular davant les pressions homogeneïtzadores d’allò general”, assumint una posició crítica intransigent davant la situació existent i les institucions. Si la proposta no era aquesta, dissabte va ser un fracàs davant un Palau de la Música ben ple.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell