Cerca de crítiques

Enquesta

La bèstia Goerne

23/8/2018 |

 

Programa: Matthias Goerne

Lloc i dia:Schubertíada a Vilabertran

Matthias Goerne, baríton

Alexander Schmalcz, piano

Cançons de Hans Pfitzner, Richard Wagner i Richard Strauss

Matthias Goerne és tot un espectacle. Això ja ho teníem clar els que hem tingut la sort de poder assistir a alguna de les dinou (!) anteriors participacions del baríton alemany a la Schubertíada. És l’intèrpret de lieder més rellevant per a aquesta tonalitat des de fa anys, i cada cop és millor. Enguany va seleccionar un repertori íntegrament germànic amb cançons de Pfitzner, Wagner i Strauss on va palesar la seva ductilitat, que supera de molt els cicles de Schubert que el van fer mundialment famós i que s’amplia molt més enllà, essent capaç d’abordar segles i formats tant diversos que van des de Bach a Alban Berg i des dels lieder fins a l’òpera o a les cantates sacres. 

La capacitat de Goerne per encarnar-se en el poema al que dóna vida és sensacional, sense tallar la concentració fins que la darrera nota del piano dóna per finalitzada l’obra, i la seva expressió, la forma en què viu la lletra, agafant impuls, fent-se petit, posant-se de puntetes per expel·lir un fil de veu o per retronar un crit angoixat que glaça l’ànim del públic que omple la Canònica, és un espectacle colossal.

Al costat, un intel·ligentíssim Alexander Schmalcz, discret i perfecte, d’una digitació lluminosa i totalment coneixedor de l’estètica romàntica va actuar com el complement idoni per a Goerne.

Pel que fa al repertori, la primera part va ser per a vuit cançons de Hans Pfitzner, un music conservador que va reaccionar a les innovacions de Schoenberg defensant el llegat de l’esplendorós passat romàntic. Són cançons obscures banyades per una constant melancolia on la natura sempre és present reflectint l’ànim greu del protagonista. Els Wesendonck Lieder tenen l’honor de ser les úniques obres del repertori wagnerià no operístic que s'interpreten regularment escrites sobre textos de Mathilde Wesendonck i on es pot flairar l’esperit del Tristany que s’estava esbossant als darrers anys de la dècada de 1850 i que, tot i ser compostes per a veu femenina Goerne les va bordar, sobretot un ‘Im Treibhaus’ per a emmarcar. Finalment Strauss on amb l’excepcional ‘Morgen’ vàrem arribar al moment culminant del vespre amb una concentració quasi religiosa que va dibuixar fins on és capaç d’arribar aquesta bèstia musical que és Matthias Goerne i que va provocar un silenci reverencial del públic que no va arrencar a aplaudir fervorós fins a passats uns segons de respecte i reconeixement.

Ignasi Albors
Catclàssics