Cerca de crítiques

Enquesta

Renée Fleming al Palau de la Música amb López Cobos

La glòria de la veu humana

16/10/2004 |

 

Obres de Mozart, Händel, Massenet, Korngold, Strauss, Barber, Previn, Gershwin, Verdi, Puccini i Dvorák. Renée Fleming, soprano. Orquestra Simfònica de Madrid. Director: Jesús López Cobos. Palau 100. Barcelona, Palau de la Música Catalana, 14 d'octubre.

Per al melòman hi ha pocs luxes comparables al d'assistir a l'actuació d'una cantant en plenitud recreant-se fins a l'èxtasi en la glòria de la seva pròpia veu. Això és el que va fer Renée Fleming en la seva tercera aparició al Palau, aquest cop amb orquestra, cosa que va permetre un programa 99% operístic -una de les especialitats de la casa, Strauss, va estar representada per dos lieder, Cäcilie i, als bisos, Morgen, excepcionals tots dos. La tria d'obres va ser de gran perspicàcia, no debades la soprano nord-americana es mou amb més comoditat en el terreny de l'efusivitat lírica i de l'encís que en el de l'esquinçament tràgic, gràcies a una veu vellutada i embolcalladora, una tècnica brillant i un registre agut espectacular (el mi del bolero d'I vespri siciliani, el re de Thais). La seva divisa és com la de Blanche a A Streetcar Named Desire de Previn: Magic's what I try to give to people. I de màgia n'hi va haver més que en tots els llibres de Harry Potter junts.

D'entrada, dues àries de Rodelinda de Händel, que ens recorden que el caro sassone va escriure per a les grans veus del seu temps, no per a cantants nyicris històricament informats (això sí, la dicció podia ser més esmolada). La primera commoció arribaria amb una Thaïs estremidora, sobretot amb un exultant Dis-moi que je suis belle, la veu esclatant en mil colors i reflexos. Una etèria cançó de Marietta, de Die tote Stadt, i un dels seus rols cabdals, Rusalka, amb un himne a la lluna corprenedor, van ser altres punts àlgids.

López Cobos va acompanyar fent atenció als requeriments de la cantant, i va oferir uns entremesos orquestrals que, gràcies als déus, incloïen atractives rareses com The School for Scandal de Barber i Der Schneemann, de Korngold. No obstant, la Simfònica de Madrid va evidenciar, amb una corda poc conjuntada i un metall tosc, que el titular del Real encara té molta feina a fer. Això sí, l'escarransit (per informació, no per dimensions) programa de mà hauria d'haver esmentat el nom del concertino que va defensar amb delicadesa la Meditació de Thaïs.

Amb totes les seves virtuts, Fleming pot caure en la temptació del narcisisme, de la mera exhibició de facultats portentoses, i una mica d'això hi va haver al Summertime i a O mio babbino caro. També es pot al·legar que el repertori italià no és el més idiomàtic per a Fleming, tot i unes impactants Io son l'umile ancella (el diminuendo al morrà final posava la pell de gallina) i un electritzant Ebben, ne andrò lontana que van tancar la vetllada davant el deliri d'un públic que va aconseguir una nova sortida de la soprano quan l'orquestra ja havia deixat l'escenari. Però, com diu Blanche DuBois, if that's a sin, then let me be damned for it! Damnats siguem tots.
Xavier cester
Avui