Cerca de crítiques

Enquesta

'Cleopatra' de Massenet al Liceu

Cleopatra, a la mida de Montserrat Caballé

16/10/2004 |

 

INTÈRPRETS Montserrat Caballé, Montserrat Martí, Carlos Álvarez
LOCAL Liceu
DIA 13 d'octubre

La soprano va lluir les seves armes musicals en una gran nit de Carlos Álvarez.

El retorn de Montserrat Caballé al Liceu era un esdeveniment esperat. No n'hi havia per menys, ja que, a més a més, la soprano tornava amb un al.licient afegit: actuava per primera vegada al costat de la seva filla, Montserrat Martí, a l'escenari que ha estat testimoni de la seva brillant trajectòria artística, i l'estrena al coliseu líric de la poc difosa Cleopatra de Jules Massenet, en versió de concert.

La diva va escollir un personatge adequat a les possibilitats actuals de la seva veu, reservant energies per als moments requerits i sense gaire marge per al risc. Montserrat Caballé va lluir les seves conegudes armes musicals: control del fiato, fraseig exquisit i inigualable bellesa en els pianissimi, fet que va compensar els desajustos en l'afinació en la seva escena d'entrada, l'opacitat dels greus i alguna nota arrossegada. Això, no obstant, no va entelar una actuació llargament aplaudida pels seus admiradors. L'Octavie de Montserrat Martí va ser convincent des del punt de vista dramàtic i expressiu, però el seu particular color vocal va restar dolçor a la línia canora. El baríton Carlos Álvarez --que cantava per primera vegada al costat de Caballé -- va ser el triomfador de la vetllada, amb el seu cant sòlid i superbament projectat, el seu timbre d'imponent presència, els seus dots de teatralitat i una recreació del personatge que es va guanyar efusives ovacions.

Nikolai Baskov (Spakos) va construir el seu paper de forma expressiva i coherent, amb cura en el fraseig i equilibri al llarg del seu registre, encara que en algun fragment la projecció dels aguts es mostrés una mica oberta per un excés d'ímpetu. També va destacar Marita Solberg com a Charmion, que va lluir un fraseig rodó, subtil i refinat; igualment notable va ser l'Ennius de Joan Martín-Royo, clar i contundent des del punt de vista dramàtic però amb dicció millorable en la zona greu. Javier Galán --Amnhès-- i Enric Martínez-Castignani --Sévérus-- van complir amb solvència la seva feina. El cor va sonar empastat i precís en l'afinació, encara que els aguts emesos per les veus femenines van vorejar l'estridència. La batuta de Miquel Ortega va dirigir amb pulcritud i homogeneïtat, atenta al desenvolupament dramàtic de l'obra i flexible en les dinàmiques, però l'afinació dels metalls encara es pot perfeccionar.
Verónica Maynés
El Periódico