23/3/2018 |
Programa: Recital de Mark Padmore
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
Aliats amb el Cor de Cambra del Palau de la Música, Mark Padmore i Julius Drake van oferir un cuidat programa que reunia obres de Schubert i Britten.
Amb diversos segles de tradició musical a les esquenes cap autor està lliure d’influències. Tot i així, hi ha parelles amb més afinitat que d’altres, i això es pot aprofitar per confeccionar programes tan interessants com el que ens van presentar Mark Padmore, Julius Drake i el Cor de Cambra del Palau, en una nova col·laboració entre artistes internacionals i formacions de la casa.
Els noms de Schubert i Britten estan tots dos lligats a la música vocal, però les similituds van més enllà, especialment a Winter Words, la col·lecció de cançons al voltant de la qual girava la segona part dedicada al britànic. El títol és indubtablement una referència al Winterreise –que Britten i Pears van interpretar junts nombroses vegades-, però al marge d’algunes similituds en l’elecció de les tonalitats i les textures, on veritablement s’aprecia l’ascendent de Schubert és en el protagonisme narratiu concedit al piano. Britten s’aprofita també de la seva experiència juvenil a la unitat de documentals del servei postal anglès, on va aprendre a traslladar a la partitura tota mena d’efectes, com ara el xiulet del tren a la segona de les cançons, “Midnight on the Great Western”, imitat amb un us enginyós dels apagadors del piano, o la transfiguració del piano en violí a “At the railway station”, que de nou apunta al Winterreise, en concret a l’última de les cançons, en la que s’imita el so d’una viola de roda. Per defensar aquest difícil paper es va comptar amb Julius Drake un dels millors pianistes de l’actualitat. L’anglès va estar immens, tant amb Schubert a la primera part com amb Britten a la segona, i va demostrar una gran complicitat amb Padmore, amb qui col·labora habitualment.
Pel que fa l’aspecte vocal, podríem parlar de dos concerts diferents. A la primera part, dedicada a Schubert, Padmore va fer patir en la majoria de les seves intervencions, que s’alternaven amb les del Cor de Cambra. Potser per culpa de trobar-se en un registre incòmode, el tenor va recórrer a un ús constant del falset que sovint resultava en notes calades i un so obert i destimbrat, i en la resta de registres també va patir problemes d’afinació i de control de les dinàmiques, amb alguns canvis massa sobtats que agafaven per sorpresa. Malgrat tot, el seu bon gust a l’hora construir les frases va dissimular aquestes dificultats, arraconant-les quasi del tot en un commovedor Des Fischers Liebesglück i una deliciosa Nachthelle, aquesta última cantada conjuntament amb el Cor de Cambra, que dirigia Simon Halsey. Els cantaires tampoc van estar del tot lluïts amb Schubert, amb una dicció de l’alemany poc homogènia i unes veus femenines menys sòlides que les masculines. Després de la pausa, canvi de compositor i canvi de sensacions. Seguint amb el seu nivell estratosfèric, Drake va guiar per camins de gran intensitat emocional uns companys d’escenari que, ara sí, eren capaços d’encalçar-lo, començant per la nadala I wonder as I wander delicadament cantada per Padmore i unes Three two part songs perfectament resoltes per cor. En les Winter Songs vam retrobar en Padmore l’excel·lent liederista que coneixíem d’anteriors temporades, desplegant amb fluïdesa les imprevisibles melodies de Britten i desgranant amb precisa intenció els versos de Hardy. Les dificultats vocals no havien desaparegut del tot, però es trobaven sota el control del tenor, que dominava perfectament tots els racons d’una partitura escrita originalment per una veu, la de Peter Pears, de característiques semblants a la seva. Intercalada entre aquestes cançons vam poder escoltar The ballad of Little Musgrave and Lady Barnard, per a cor masculí, una peça curta de gran força i efectivitat. Les veus del Cor de Cambra van lluir un so compacte i ric en dinàmiques i, sota la direcció de Simon Halsey, en van oferir una versió electritzant.