Cerca de crítiques

Enquesta

L'isola disabitata

19/3/2018 |

 

Programa: L'isola disabitata de Manuel García

Lloc i dia:Òpera de Sarrià

“Ho dic sempre, el que cal descobrir ja està descobert”. Així m’expressava la seva opinió un bon amic a la sortida de l’Òpera de Sarrià, que el 17 i 18 de març ha representat L’isola disabitata de Manuel García. Segurament, en Joaquim té raó i no cal treure la pols a les velles partitures, repartir particel·les entre joves cantants i omplir un espai de música de cambra amb una obra que no fou pas escrita pels teatres, sinó per l’àmbit reduït i especialitzat de les classes d’un professor de música.

L’isola disabitata (1831) va viure un renaixement no fa gaire, l’any 2015, i potser aquella representació és responsable d’aquesta d’ara, de la qual el tenor argentí Raúl Giménez ens explicava, com a director artístic de l’Òpera de Sarrià, que es tractava de la primera representació completa de l’òpera de Manuel García a Espanya. Aquest compositor fou un tenor andalús d’anomenada i un menys important compositor, autor de cinc òperes de saló, o més aviat d’aula. La història de L’isola disabitata de Pietro Metastasio va atreure a més d’un compositor en aquella època, sent probablement la versió més famosa la del compositor austríac Franz Joseph Haydn de 1779, o sigui, més de cinquanta anys anterior a la del compositor andalús. No cal veure, doncs en l’òpera de García un intent de fer una òpera pels escenaris, en absolut, sinó simplement de proposar als seus alumnes un material d’estudi amb una finalitat molt semblant als estudis de piano que tants compositors han escrit: com a exercici poden resultar o no agradables, però no pretenen ser obres de repertori i en treure-les de context, de les aules als teatres, potser som injustos amb elles, perquè no s’adapten a les necessitats d’un teatre.

Aquesta òpera no conté gaire acció, es pot representar com a obra de concert amb els mateixos resultats que com a obra de teatre, perquè en realitat tot és una successió d’àries i recitatius amb els quals s’exposen poques idees, es repeteixen frases curtes i tot queda subjecte al lluïment del cantant, que és en realitat l’alumne que canta el paper en la concepció de Manuel García. Un parell de duets i el quartet final (que comença com a un molt breu tercet) aporten molt poc al concepte teatral, sent també aquests fragments un senzill exercici de conjunt, amb poca imaginació musical i poc valor com a composicions. L’estil de música sobre el qual treballava Manuel García era del més pur belcantisme i l’obra és del mateix any de l’estrena de la immortal Norma de Vincenzo Bellini, una obra cabdal del belcantisme. Però la manca d’un sòlid argument, d’acció, de cors i d’orquestra deixen el cant totalment despullat. El piano és l’únic acompanyant, com ho seria a l’escola del mestre García. Aquest piano en el muntatge de l’Òpera de Sarrià es troba a l’escenari, compartint-lo amb els cantants com ho faria a la sala de l’escola.

L’argument, explicat per Roger Alier abans de començar l’obra, és tan senzill que es pot explicar en quatre ratlles: un home (Gernardo), la seva dona (Costanza) i la germana petita de la seva dona (Silvia) arriben a una illa deshabitada per causa d’un naufragi. L’home és segrestat per uns pirates i dut fora de l’illa, sense que les dones sàpiguen què ha passat amb ell, creient Costanza que les ha abandonat. Després d’unes quantes àries cantant els desastres de confiar en els homes, reapareix a l’illa Gernardo, després d’uns quants anys, acompanyat del jove Enrico. Gernardo cerca la seva dona, la troba, es reconcilien i Silvia i Enrico s’enamoren perdudament a primera vista. Quartet lent, quartet allegro i final de l’obra. Enllestit en quatre línies l’argument es pot pensar que l’obra pot allargar-se una hora com a molt i així ho anunciava la nota de premsa dels Amics de l’Òpera de Sarrià, però en realitat, inclosa la breu introducció de Raúl Giménez i Roger Alier, vam sortir del teatre una hora i tres quarts després del puntual començament. Siguem sincers: l’obra no fa el pas com a òpera de cambra, és repetitiva, monòtona, cansa, no ofereix res més que un bon duet soprano-mezzosoprano i una bona obertura a càrrec del piano. La resta pot dormir el merescut descans dels estudis del passat que poden interessar només als historiadors.

Un cop dit que no em va agradar l’obra, cal dir que els intèrprets van defensar-la amb encert desigual, però la van defensar. El paper de Costanza va anar a càrrec de l’Aina Martin. El seu paper no és gens fàcil, ni des d’un punt de vista vocal ni des d’un punt de vista interpretatiu. Requereix molta tècnica al servei d’un personatge fosc, sempre trist, sempre negatiu, amb un únic moment d’alegria al final de l’obra. Mentrestant ha de defensar una agilitat rere una altra al servei més pur de la música. Aina Martin va complir amb les necessitats musicals del seu paper, tot i tenir algun dubte amb els registres més greus, un xic apagats. La barcelonina Helena Ressurreiçao va donar vida a la jove Silvia amb entusiasme, creant l’únic personatge teatralment brillant de la nit i a més amb una gran qualitat musical. Malgrat que l’argument fa passar, en tres frases musicals, el personatge de Silvia de la infantesa a la joventut, de la ignorància de l’existència dels homes a l’extasiat enamorament, l’Helena Ressurreiçao ho va saber fer creïble i ens va demostrar que és una extraordinària mezzosoprano.

Els papers dels homes de l’obra són menys exigents que els de les dones. De fet em va fer l’efecte que García escrivia per a dones i que els papers dels homes servien només per a omplir l’argument. Musicalment molt menys exigents que els de les dones i amb poques línies per cantar, ambdós papers pateixen del mateix mal: no aporten més que quatre frases entre àries de dones i peces de conjunt. El tenor Carlos Arturo Gómez va ser el que menys va saber defensar el seu paper: de molt baix volum, la seva veu quedava sovint apagada pel piano o per les altres veus. Poc dotat per a les agilitats del belcantisme i amb molt poca presència escènica, va fer molt poc creïble es seu personatge, semblant en tot moment un jove estudiant de cant que fa el que pot amb una particel·la que no s’adapta a les seves qualitats. El baríton Guillem Batllori va oferir un bon contrapunt al tenor. Amb una veu molt rodona, de gran volum, una presència escènica acurada, va crear perfectament el personatge del jove Enrico.

Teatralment tots van fer el que van poder en una obra que no dóna peu a una acció teatral com cal. Anna Ponces va signar la direcció escènica i va moure els personatges tant com va poder, incloses entrades en escena pel passadís central del pati de butaques, sens dubte en un intent de donar una mica més de varietat d’acció a l’obra. Però tot i amb això, el moviment escènic no va aconseguir equilibrar la manca d’acció de l’obra.

Un paràgraf especial per a l’excel·lent Viviana Salisi: directora musical, orquestra, acompanyant… potser un paper molt complicat que ella va superar amb escreix. Enhorabona i gràcies!

En resum, una obra que no cal recuperar i un bon exercici pel seus intèrprets.

Josep Maria Rebés
Núvol