Cerca de crítiques

Enquesta

El Beethoven que m'agrada

12/3/2018 |

 

Programa: La Segona de Beethoven

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) s’ha vestit aquest cap de setmana d’un brillant color d’orquestra compacta, sense fissures, defugint tot experiment per a construir, juntament amb el pianista Enrique Bagaria, unes molt bones versions de tres partitures molt properes en el temps, si considerem que entre el Concert núm. 1 en Do major, Op.15, de Ludwig van Beethoven, de 1795, i la Marxa fúnebre de Luigi Cherubini, de 1820, passant per la Simfonia núm. 2, Op.36, també de Beethoven, de 1801-1802, van passar només 25 anys. Poc temps relatiu, és clar, perquè en l’època de l’estrena de la Marxa fúnebre de Cherubini, el geni de Bonn es dedicava a compondre la seva colossal t eterna Simfonia núm. 9, “Coral”. Tot, dirigit pel mestre Víctor Pablo Pérez a L’Auditori.

És cert que el llenguatge musical de l’obra de Cherubini, que l’OBC ha interpretat en primera audició, s’allunya del de les altres obres del concert, però no per això deixa de ser molt encertada la seva inclusió en el programa. Es tracta d’una obra curta, al voltant d’una mica menys de 8 minuts, i encara que el seu títol convidi a pensar en una marxa en realitat és més semblant a un lament musical que no pas a una obra per a acompanyar un seguit funerari. Sorprèn l’ús del gong, un instrument poc emprat en la música simfònica de la seva època, tot i que conegut ja en obres líriques, a les quals aportava un cert de dramatisme (Gioachino Rossini el va incloure en la seva òpera Armida). El gong acompanya al conjunt orquestral al llarg de l’obra, marcant l’accent d’un ritme de dol funest. L’obra la va escriure Cherubini en honor del Borbó Carles Ferran de França (Carles Ferran d’Artois), Duc de Berry, assassinat pel bonapartista Louis Pierre Louvel el 13 de febrer del mateix any de 1820 a la sortida d’una representació a l’Òpera del carrer Richelieu de París (Salle Montansier). Justament a causa de l’assassinat del Duc de Berry, el rei Lluís XVIII va ordenar la destrucció d’aquell teatre d’òpera. La curta marxa de Cherubini testimonia d’alguna manera tot aquest tràgic afer. L’OBC la va recrear amb un profund sentiment d’abatiment, amb un so compacte i estructurat que esdevindria la constant de tot el concert.

Beethoven ha sonat sota la direcció de Víctor Pablo Pérez amb aquell caràcter de les orquestres més sòlides del segle XX: de línies perfectament construïdes, lluny d’algunes interpretacions que intenten cercar una manera diferent de presentar els clàssics més coneguts. Cal destacar, remarcar, aplaudir i entusiasmar-se, amb la interpretació d’Enrique Bagaria de la partitura de piano de l’Opus 15 de Beethoven: una execució perfecta des de la primera nota a la darrera. Musicalitat, fraseig, equilibri… tot el que cal esperar d’una partitura imprescindible de la literatura concertística de piano. La qual cosa no ha impedit que jo hagi trobat el segon moviment més un andante maestoso que no pas un largo, però aquestes qüestions del tempo acostumen a ser massa subjectives per a indicar-les com a punts negatius i he de dir que aquest moviment ha demostrat un equilibri que el justificava (per cert, Beethoven va indicar andante maestoso molt poques vegades a les seves obres, una d’elles al quart moviment de la seva 9a Simfonia “Coral”, al “Seid umschlungen, Millionen!”). Bagaria no ens ha oferit cap propina, un fet poc habitual amb solistes a l’Auditori, però totalment acceptable, malgrat que alguns considerin que les entrades les inclouen obligatòriament.

La segona part del programa ha tornat a mostrar el mateix so de l’OBC, el de les orquestres sòlides, sense fissures que deia jo més amunt. Pot semblar una feina fàcil la de mantenir el nivell al llarg de dues hores de concert quan s’interpreten dues obres de repertori i del mateix compositor i època, però hauria estat igualment fàcil caure en la rutina oferint una simfonia sense brillantor, que no ha estat el cas. En resum, un bon concert i un públic força agraït. Calia oferir una visió menys estàndard de Beethoven? No ho sé pas, a mi aquesta m’agrada molt i em fa gaudir amb els ulls tancats… o amb els ulls oberts.

 

Josep Maria Rebés
Núvol