La primera idea sempre és la bona? Sir John Eliot Gardiner és un ferm defensor de la versió original de la Quarta simfonia de Schumann, també preferida per Brahms per les textures més transparents, una opinió que li va costar un disgust amb la seva estimada Clara Schumann. El director britànic ha encetat amb la Simfònica de Londres una exploració del corpus simfònic de Schumann que promet força alegries si hem de jutjar pel tast que es va poder escoltar al Palau de la Música. D’aquesta Quarta de 1841, Gardiner va signar una lectura electritzant, amb temps vertiginosos que no representaven cap obstacle a la intel·ligibilitat del discurs, gràcies a l’articulació miraculosa de l’orquestra, palesada també en la secció final de l’Scherzo de la Simfonia núm. 2 ofert com a propina. Ara bé, l’agitació no excloïa en absolut l’efusivitat, per exemple en una Romanza primmirada.

Més rellevant que veure a la segona part l’orquestra tocant dreta -seguint, tal com va explicar un dels segons violins, els usos de Mendelssohn a Leipzig-, va ser el treball amb el so de Gardiner, evitant al màxim el vibrato a la corda i subratllant el paper de la fusta. El resultat inicial, en aquest peculiar tors simfònic que és l’Obertura, scherzo i finale que obria una vetllada romàntica al mil per cent, va tendir a la sequedat, desapareguda tant a la simfonia com en la dramàtica obertura de Genoveva que la va precedir.

Si amb Schumann va convèncer, amb Berlioz, una altra especialitat de la casa, Gardiner va emocionar. A Les nuits d’été va agombolar amb una exquisidesa tímbrica inusitada el cant noble d’Ann Hallenberg. Assumint sense problemes les dispars exigències de tessitura d’aquestes sis cançons (Gardiner té un notable enregistrament del cicle dividit entre diversos cantants), la mezzosoprano sueca va desplegar un timbre carnós que tant es va tornar somniadorament eteri a Absence com va estar al servei d’un fraseig que no necessitava caure en histrionismes per esquinçar el cor a Sur les lagunes.