Cerca de crítiques

Enquesta

De nuviatges i altres coses de l'amor

26/2/2018 |

 

Programa: Núria Rial i Albert Guinovart

Lloc i dia:Petit Palau

Bon concert dimecres passat al Petit Palau amb Núria Rial i Albert Guinovart, compositor resident del Palau de la Música Catalana aquesta temporada, aquest cop en doble vessant de pianista i compositor. Poulenc, Ravel, Clara Schumann i Toldrà no són ni molt menys compositors inhabituals als recitals, però les seves cançons no són tampoc les més interpretades, de manera que el programa confegit pel duo presentava un harmoniós equilibri entre la familiaritat i la descoberta, al qual s’hi afegien, també en les dues vessants, les dues cançons d’Albert Guinovart. El fil argumental que recorria la major part de les cançons era l’amor (amb la gairebé inevitable presència de la mort), expressat en una varietat d’estils que s’adeien al cant de la soprano i mostraven una àmplia paleta en mans del pianista.

El recital va començar amb les Fiançailles pour rire, de Francis Poulenc. La soprano havia explicat abans que no estava plenament recuperada d’una afecció bronquial; no hi va haver cap incident que afectés greument la interpretació, però sí que va semblar que la veu trigava més del que és habitual en assentar-se. Potser per això la interpretació d’aquestes cançons va estar mancada de matisos que incidissin en els aspectes més irònics d’un nuviatge que, malgrat el que diu el títol, no fa riure; com a molt, els versos de Louise de Valmorin t’arrenquen un somriure i gairebé sempre et sorprenen amb les seves imatges. Guinovart, amb molta cura a l’acompanyament pel que fa a la cantant (amb la tapa del piano pràcticament abaixada) però sense deixar de subratllar el ric món pianístic de Poulenc, va arrodonir la interpretació del cicle, del qual van destacar especialment Il vole i Fleurs.

Les peces per a piano sol en un recital de cançó les entenem, no sé si encertadament o equivocada, com un descans per a la veu del cantant. Mai les hauríem d’entendre, però, com una concessió al pianista per donar-li protagonisme; sempre en té, com bé va demostrar Guinovart al llarg del concert. Com a solista, va interpretar tres peces intercalades amb els blocs de cançons: la Pavana per a una infanta difunta, de Ravel, dos Impromptus de Poulenc i el Rondo capriccioso de Mendelssohn, tres interludis que ens van permetre gaudir també del Guinovart concertista.

Després del petit descans que va suposar la Pavana, a les Cinq mélodies populaires grecques, també de Ravel, vam poder gaudir de la veu de Núria Rial ja en plena forma, des de l’alegria de la Chanson de la mariée fins a la de Tout gai!, passant per la delicadesa de Là-bas, vers l’église. Estupenda interpretació per part del duo d’aquest cicle, com també ho va ser la dels tres Airs chantésque ens retornaven a Poulenc (una de les seves nombroses bromes musicals).

El canvi de llengua, època i estil semblava que propiciava una pausa que no estava prevista i que es podria haver anunciat en deferència a la cantant, però bé, algun motiu devia haver per no fer-la. Vam passar així directament al Romanticisme, amb la música de Clara Schumann i Felix Mendelssohn, dos blocs que van tenir també una interpretació notable. De Schumann van destacar Er ist gekommen, tempestuós, molt ben conduït per Guinovart des del piano i l’encantadora i tragicòmica Das Veilchen, narrada amb gràcia i intenció per Rial, mentre que de Mendelssohn vam sentir un preciós Neue Liebe.

Els dos darrers grups de cançons estaven dedicats a Guinovart i Toldrà. La veu de Núria Rial va mostrar senyals de fatiga; per sort, la musicalitat i el bon gust són immunes als virus, i una dicció acurada ens va permetre gaudir també dels poemes, de Joan Teixidor en el cas de Guinovart (menys coneguts i més que interessants) i de Garcés, Carner i Sagarra en el cas de Toldrà. La soprano, a la qual cal agrair el sobreesforç que devia fer, encara va tenir el detall d’oferir una propina, La dama d’Aragó, aventuro (espero no equivocar-me) que en un arranjament del mateix Albert Guinovart.

Els textos dels poetes catalans van ser els únics que la majoria dels assistents devien poder apreciar, perquè el Palau no va facilitar els poemes del recital juntament amb el programa de mà, ni els va projectar. El programa de mà indicava que estaven disponibles al web, però no devien confiar gaire que ningú els descarregués i imprimís, ja que es van apagar els llums de la sala. Si la indicació estava convidant el públic a seguir-los des dels seus telèfons mòbils, seria interessant obrir un debat per saber l’opinió de tots els implicats (també els artistes) sobre un munt de llums blaves il·luminant la platea. Debat que no es planteja a la sala principal del Palau de la Música, on el programa de mà sempre inclou els poemes i les corresponents traduccions.

Sílvia Pujalte
Núvol