L’ star system té els seus avantatges. El reclam del tenor més desitjat del món i una de les millors sopranos lírico-lleugeres del moment va fer que el Palau de la Música s’omplís de gom a gom per a un monogràfic Wolf que, en altres circumstàncies, no hauria atret ni la meitat de l’aforament. Cal agrair, per tant, a Diana Damrau i Jonas Kaufmann que facilitessin a molts melòmans el descobriment d’aquesta joia que és l’ Italienisches Liederbuch [Cançoner italià], recull de 46 peces basades en poemes anònims traduïts a l’alemany, la majoria miniatures que amb prou feines superen el minut de durada.

Damrau i Kaufmann van reordenar els dos volums de la col·lecció per crear una petita dramatúrgia al voltant de quatre blocs, reforçada amb discrets canvis de color en el vestuari (els xals de la soprano, els mocadors del tenor). El festeig, les disputes i la reconciliació, la plenitud dels sentiments i l’ombra de la mort, i la desimboltura enjogassada de les relacions amoroses van ser les etapes d’un periple que els dos intèrprets van subratllar sovint amb una marcada teatralitat dels gestos. ¿Excessiva en alguns moments? Potser sí, però l’avantatge va ser, en una sala de dimensions poc propícies per a la distància curta que demana el lied, facilitar l’entrada de l’espectador al món del compositor. En tot cas, la gestualitat mai es va interposar amb el rigor amb què els dos intèrprets aborden el gènere.

Amb repertoris operístics dispars, Damrau i Kaufmann deuen haver coincidit poc a escena, però la sintonia que van demostrar al Palau en aquesta parada d’una extensa gira europea va ser absoluta, prolongada en dues propines (excepte error, Mendelssohn i Schumann) iPad en mà. Sintonia i complementarietat, perquè la veu fresca i dúctil de la soprano, al servei d’un fraseig d’exquisida musicalitat, tenia el just contrapunt del so més viril i concentrat del tenor. Diversos indicis -estossecs, algunes notes ronques- feien pensar que Kaufmann estava refredat, però no va deixar que això afectés la riquesa expressiva del seu cant. Així, després de la furiosa Verschling der Abgrund meines Liebsten Hütte de Damrau, ¿qui no cediria davant la melosa Nun lass uns Frieden schliessen de Kaufmann? El tercer bloc, el més reeixit (i menys histriònic), va estar presidit per una unció inefable abans d’un tram final ple de picardia. Tan protagonista com les dues estrelles va ser el piano ric en colors i accents de Helmut Deutsch, excepcional en tot moment per la capacitat per crear en pocs segons l’atmosfera idònia. Un Liederabend per recordar.