Cerca de crítiques

Enquesta

En la corda de la llegenda negra

24/2/2018 |

 

Programa: Verdi: Don Carlo

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Felipe Bou (Filippo II), Albert Casals (Don Carlo), Carles Daza (Rodrigo de Posa), Maite Alberola (Elisabetta di Valois),  Laura Vila (Principessa d’Eboli), Danil Sayfullin (Gran Inquisitore), Juan Carlos Esteve (Un frare), Laura Obradors (Tebaldo), Anabel Pérez-Real (voce dal cielo). Cor AAOS. OSV. Daniel M. Gil de Tejada, director musical. Carles Ortiz, director d’escena.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 21 de febrer de 2018. 

 

Ho deia un antic mestre d’universitat meu i gran comunicador “hi ha coses que abans de desaparèixer tenen una revifalla”. I aquesta sembla ser la realitat de diversos vectors a Sabadell, com l’AAOS. Ja fa temps que l’estàndard qualitatiu en el fossat, i especialment en l’escenari, ha assolit una regularitat més que estimables, mentre que la situació econòmica –i també la repercussió mediàtica- s’ha esllanguit per diversos motius fins al punt de plantejar la desaparició de l’entitat. L’estocada d’Hisenda ha suposat una altra trava d’aquesta Espanya que, dia rere dia, s’esforça en mantenir la seva llegenda negra.

El muntatge

El muntatge d’aquest Don Carlo –versió italiana en quatre actes, sense el ballet La peregrina- funciona magníficament assolint les cotes més elevades en la conjunció de l’equip vocal i en les individualitats. S’hi versa una qualitat musical que comença en la direcció musical de Daniel Gil de Tejada, una consolidada batuta amb alguns reconeixements internacionals que extreu un so ric, sense excessos efectistes, curós en la dialèctica amb la banda de metalls fora d’escena a l’Auto de fe i, sobretot , amb una secció de corda sonora, compacta i brillant com en poques ocasions s’ha escoltat en les temporades operístiques a la Faràndula. Al marge, és clar, del mestratge en l’acompanyament dels solistes i en passatges inspirats com en els duos entre Don Carlo i Elisabetta (acte I). Només caldria una mica més de contundència i incisivitat en alguns acords finals d’acte (amb uns plats menys sords, més secs i brillants).

Per la seva banda, la posada en escena conjuga una ambientació on cada quadre té una figuració prou concreta, sense canvis morosos i una riquesa en la il·luminació (de Nani Valls) que defineix atmosferes (oportuníssim el fosc i focalització en el duo entre Felip II i Posa a l’acte I). D’aquesta manera es reforça la complexitat emocional d’un títol ric en el retrat psicològic. També cal citar la tasca del vestuari clàssic repartit entre negres i vermell, així com la mobilitat del cor, allunyada del caos pretèrit en entrades i sortides d’escena o la predominant frontalitat. Un cor que, per cert, també va oferir una de les seves millors versions com a conjunt i en cada corda (especialment les veus femenines), en intensitat i en afinació. 

Carles Ortiz ens té acostumats a narracions escèniques sense gaire complicacions, amb intel·ligibilitat i, a vegades, amb resultats excel·lents com la recordada Carmen cintematogràfica. Però també amb alguns punts qüestionables. Els  d’aquest muntatge rauen d’una banda en l’aparició de la veu celestial com a poc justificable fantasmagoria al final de l’acte II (com a efecte acusmàtic, s’hauria d’escoltar en la llunyania sense ser visible) cantada amb bona línia per la sabadellenca Anabel Pérez-Real. De l’altra, ho fan en la coreografia un punt naïf del cor femení a “Nei giardin del bello” de l’acte I, amb una Laura Vila calibrada entre la sensualitat i la picardia, amb domini la coloratura i convincent presència escènica. Però el vertaderament reprobable van ser les “teletubbianes” abraçades entre Don Carlo i Posa com si aquestes remetessin a una velada afectuositat homosexual només insinuada i gens desenvolupada al llarg del muntatge.

Protagonistes

Albert Casals (Don Carlo) afronta un nou paper que –encara?- no s’adiu a les seves característiques vocals. El defensa amb taules en les àries (Io la vidi, acte I) i els números de conjunt, però el timbre i la projecció se’n ressenten. Pot ser cal esperar al final de la gira per valorar l’adaptació. Carles Daza signa un Marquès de Posa lleial, de centre refulgent i eixamplat, calidesa de fraseig, claredat de dicció i les mitges veus que el caracteritzen. Algunes notes, les de pas a l’agut, mantenen certa feblesa en l’emissió sense restar-li autoritat a un rol que també exigeix moments de força i certa violència com el duo amb Felip II de l’acte I. Un monarca interpretat per Felipe Bou amb veu opulent, domini del parlato a mezza voce i un punt introvertit més proper al conflicte emocional de l’individu que al seu despotisme. Sens dubte, un baix a tenir en compte i que atorga la rotunditat necessària a aquest i altres papers de la seva corda.

Laura Vila encarna una Éboli vigorosa, puntualment sanguínia que corona una actuació digníssima en duos i trios, gràcies a un “O don fatale” que evidencia la tenacitat i el treball diligent de la mezzosoprano amb la “bravura”, el cant di sbalzo i la capacitat expressiva en les passatges declamats i d’ slancio en un dels rols més complets i exigents que ha cantat –almenys- a Sabadell.  Finalment, l’Elisabetta de Maite Alberola, lleument distant, hipnotitza per la veu cabalosa, amb la intel·ligència de les grans sopranos, el domini del fraseig i una tècnica que frega l’impecable: atacs nets, flexibilitat dinàmica i l’ària “Tu che la vanità” (acte IV) que valen l’entrada a l’espectacle. Els correctes Inquisidor de Danil Sayfullin i comprimaris Juan Carlos Esteve (un frare) i Laura Obradors (Tebaldo) tanquen un repartiment que  reuneix més talent català en una sola producció dels AAOS que en tota temporada al coliseu de les rambles barcelonines. Molts d’ells, sorgits de la cantera vocal que són els Amics de l’Òpera de Sabadell.

A l’ombra de la llegenda negra

Davant èxits artístics com aquest, cal seguir demanant a les autoritats polítiques i mecenatge privat una implicació honrosa que possibiliti el just reconeixement a la tasca de Mirna Lacambra –darrera la qual, i parafrasejant la dita popular, també hi ha un gran home-. S’arribarà a construir el nou teatre d’òpera a Sabadell amb i en les condicions necessàries sota el nom de qui amb mà de ferro ha comandat l’entitat des dels seus orígens? El seu relleu, avui dia incert, mantindrà el rumb de l’entitat sense trair-ne els principis que l’han guiat fins a èxits com el present? Els acords establerts entre els AAOS i l’OSV a través de la nova fundació recentment creada, respectaran la independència artística d’ambdues entitats? I, per últim: ho seguirà explicant aquesta publicació que s’acosta a l’extinció?

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell