Cerca de crítiques

Enquesta

Per aquest amor no paga la pena morir

20/2/2018 |

 

Programa: 'Roméo et Juliette', de Gounod

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

El gran tòpic de l’òpera romàntica és la castració dels sentiments naturals d’una parella degut a motius geo-polítics o familiars que els aspirants a amants pretenen sobrepassar d’una forma inútil, sovint deixant-hi la vida. Així també a Roméo et Juliette, un joia de Gounod on el compositor ens regala la traça de repassar el trànsit (de la infatuació a la tragèdia) d’una parella amb un final que tot déu coneix i que el músic ja ens recorda al pròleg de l’invent.

Una bona producció de l’òpera hauria de mostrar-nos el camí que es teixeix entre l’infantilisme i la maduresa dels seus cantants-actors, així com intentar, al seu torn, que piréssim del teatre en qüestió entenent per què els dos adolescents decideixen escampar la boira abans d’acceptar les convencions socials imposades per les seves famílies i, a poder ser, fins i tot empatitzant-hi. Aquí és on entra en joc la direcció musical, que a través del teixit meravellós que Gounod regala a orquestra i veus (amanit amb l’aparició d’un dels leitmotiv més bonics de tot el repertori) ens ha d’arrapar per l’estómac i dur-nos directament del llit fornicador a la tomba dels protagonistes amb gran il·lusió per palmar-la, encara que sigui mentida.

Roméo et Juliette/Fotògraf:Bofill

Malauradament, cap de les dues exigències es compleix al Liceu. Primer, per una producció de Stephen Lawless que, com acostuma a ser habitual darrerament al coliseu de La Rambla, no ofereix cap mena de lectura sobre l’òpera en qüestió. A banda de situar l’acció de disputa familiar en el context confederat i unionista dels Estats Units, i de trufar l’escena amb les tombes de les víctimes de la batalla, el director d’escena no fa gaire cosa més. De fet, la gestualitat dels actors-cantants és ridícula i sovint retorna a formes d’histrionisme que, per fortuna, ja romanen oblidades a la majoria de teatres del món (per cert: si el Liceu necessita lliçons d’esgrima de franc abans de tornar a exhibir duels a espasa d’autèntica vergonya aliena m’ofereixo gustosament com a instructor avalat per anys d’experiència en el bellíssim art del floret).

Mentre a escena passava ben poca cosa, al fossat s’hi respirava correcció. Josep Pons va concertar bé una orquestra que ja té més que apamada, i les belles aparicions de fagot i clarinet van endolcir de complexitat una lectura meditada, a la que una corda més amorosida hauria ajudat a excel·lir. Però, com ja hem dit manta vegada, dirigir una òpera no requereix només d’un bon simfonista, car hi ha massa moments en què el director ha de tenir la mirada a la boca dels cantants per respirar amb ells i amorosir-los la tasca. Però Pons, ai las, es passa el noranta per cent de l’òpera amb els ulls a la partitura, i així no fa la tasca ni déu nostre senyor: a banda de massa moments de precipitació, sovint acompanyats d’un volum que tapava els protagonistes, no podem recordar ni un sol instant de màgia orquestral en una peça que en té a dojo.

Roméo et Juliette/Fotògraf:Bofill

Aida Garifullina té un timbre de veu exquisit i una presència escènica ideal per fer de Juliette (dit en plata, està boníssima), un paper que tindrà més a mida si abandona certa tendència a tancar l’agut i medita encara més el trànsit de l’esperit naïve inicial a la maduresa existencial de la suïcida. Saimir Pirgu també gaudeix d’un instrument idoni per afrontar un Roméo molt més subtil que no pas de teca carnívora  (més Beczała i menys Corelli, per entendre’ns), tot i que la transició als aguts sovint es dispara certa barroeria i el cantant confon massa habitualment el fet d’apianar amb deixar de cantar (com es palesà al bellíssim Ah, repose en paix, absolutament inaudible). De la resta del cast van destacar Tara Erraught i Rubén Amoretti, que van dotar d’un relleu inusual als seus personatges minúsculs.

Comptat i debatut, després de tres hores de música, del Liceu no en sortirà ni una ànima creient que per aquest amor que ha presenciat des del seu naixement a escena valgui la pena morir, ni tampoc lluitar per canviar les coses. Una llàstima. Esperem que l’òpera de Gounod, si més no, no trigui tant de temps a tornar al teatre.

 

Bernat Dedéu
El Nacional