En la llarga i fructífera relació entre Valery Gergiev i Ibercamera, la Simfonia núm. 2 de Mahler ja havia aparegut en una ocasió especial, el 25è aniversari del cicle de concerts. La nova lectura d’aquesta partitura imponent va causar l’impacte esperat gràcies, d’entrada, a la prestació de l’orquestra del Teatre Mariinsky, de la qual el seu titular extreu una gamma dinàmica de gran amplitud, en especial uns ultrapianíssims d’inusitada delicadesa. Gergiev va dosificar amb habilitat els contrastos entre els esclats abrandats -sense caure en la violència gratuïta- i els desplegaments d’un lirisme contingut -sense degenerar en l’ensucrament.

L’ Andante moderato va ser el principal beneficiat d’aquesta òptica, amb un discurs tot suavitat, i si al tercer temps li va faltar sarcasme, a Urlicht el timbre carnós de la mezzosoprano Yulia Matochkina va compensar una dicció boirosa amb una pudorosa emotivitat. El principal límit de la versió va raure en els dos vastos moviments extrems, construïts amb un bon pols que no excloïa la presència de perceptibles caigudes de tensió i punts morts, com si orquestra i director estiguessin sota el domini del pilot automàtic. Aquesta circumstància va fer aparèixer en l’últim moviment el fantasma de la dispersió, risc evitat a partir de l’entrada del cor amb la murmurant imprecació a la resurrecció.

Encara que en algun moments feia la sensació que les veus s’encomanaven del gest tremolós de Gergiev (els membres de l’orquestra russa ja hi estan avesats), el Cor Ibercamera, afortunada aglutinació circumstancial dels cors Madrigal, Lieder Càmera i la Polifònica de Puig-Reig a les ordres de Mireia Barrera, va respondre de forma compacta a les instruccions del director fins a fer-nos albirar, encara que fos a distància, les portes del paradís.