Cerca de crítiques

Enquesta

L'excel·lent tenor que feia programes estranys

6/2/2018 |

 

Programa: Piotr Beczała

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Escoltar Piotr Beczała és un luxe, i a Barcelona hem tingut recentment tres oportunitats de fer-ho: les representacions de Werther al Gran Teatre del Liceu al gener de l’any passat, el recital al Palau de la Música Catalana al març i un segon recital també al Palau divendres passat, que és el que ens ocupa aquí.

Hi ha cantants que canten Lied i òpera i hi ha cantats d’òpera que canten Lied; en aquesta darrera categoria, Beczała és segurament el millor que he escoltat els darrers anys, i ho va tornar a mostrar divendres, com va tornar a mostrar que està vivint un gran moment a la seva carrera. No em puc estar de recomanar-vos que si teniu oportunitat d’escoltar-lo no la deixeu passar, canti òpera o cançó.

Venia amb un programa sòlid i ben construït, si no fos… Bé, deixaré el “si no fos” pel final. Sòlid i ben construït, que presentava un repertori infreqüent a les sales de concert: la primera part estava dedicada a la lirica da camera i la segona a la cançó eslava. Un programa impecable i generós, perquè un cantant que interpreta aquestes obres sap que haurà de salvar l’obstacle que suposa que el públic, en general, no les conegui.

La part italiana tenia una certa aroma a enyorança, perquè incloïa peces que havien estat al repertori dels grans tenors fa moltes dècades. És el cas de “Vaghissima sembianza” o “O del mio amato ben”, dues de les tres Arie di stilo antico de Stefano Donaudy que obrien el recital. Cançons amables i boniques, molt ben cantades, que ens van fer gaudir de la veu bellíssima del tenor des de la primera nota. L’interès musical va augmentar amb la selecció de rispetti del compositor Ermanno Wolf-Ferrari, de piano elaborat i delicat (desaprofitat per la pianista que acompanyava en aquesta ocasió el tenor, Sarah Tysman) i menys agraïdes que les anteriors per als cantants; Beczała les va interpretar, si em permeteu l’expressió, sense despentinar-se, però també sense la galant seducció implícita als textos, amb l’excepció d’E tanto c’e pericol.

Amb Stornellatrice, ja en el bloc dedicat a Ottorino Respighi, vam fer una altra mirada al passat, als enregistraments de fa una pila d’anys; aquesta cançó, que combina moments expansius amb el recolliment, va resplendir en la veu de Beczała. També va ser destacable la interpretació de les tres precioses “cançons meteorològiques” (Nevicata, Pioggia i Nebbie), malgrat la dependència del faristol. Aquestes peces, però, exigeixen com cap altra d’aquesta primera part un control absolut del volum i les textures per part del pianista, un control que, en aquest cas, es va trobar a faltar. Tancaven aquesta primera part tres cançons de Paolo Tosti, aquestes sí interpretades sovint abans i ara, que el tenor va cantar amb un punt de fredor que, tot i no ser gaire ortodox, va afavorir els resultats, potser perquè va frenar la tendència a l’excés que va planar en algun moment. Així, amb un Ideale potser atípic però molt bonic vam arribar al final de la primera part.

A la segona part el faristol va quedar per fi a banda i, oh, sorpresa! va fer la seva aparició l’expressivitat que havia mancat a la part italiana. Piotr Beczała coneix perfectament el repertori i ens va oferir una interpretació brillant. Obrien la part eslava dues cançons del compositor polonès Stanisław Moniuszko, de caire popular, amb una interpretació enèrgica i jovenívola de Krakowiaczek ci ja. El segon compositor polonès era Mieczysław Karłowicz, amb una selecció de quatre cançons de la trentena que va arribar a escriure abans de la seva mort prematura; aquest va ser segurament el millor bloc del recital, tant per l’equilibri entre les cançons, líriques, juganeres o falsament entusiasta, com és el cas de Rdzawe liście, on contrasta la tristesa de les paraules amb l’animació de la música. Si arribats a aquest punt encara hi havia algú al Palau que no s’hagués rendit a la veu del tenor, Pamietam Ciche devia acabar de convèncer-lo, una cançó amb molt d’encant bellament interpretada. El darrer autor eslau va ser Antonín Dvořák, representat per quatre de les seves Cigánské melodie. Obria el bloc la cançó més coneguda del compositor txec, la bellíssima Když mne stará matka, que coneixem més com a “Cançons que la meva mare m’ensenyava”; aquesta obra va ser la perla del grup, mentre que la tercera, Široké rukávy a široké gatě, va ser també la darrera propina oferta pels artistes.

Potser us heu preguntat en veure l’article per què apareixen els “programes estranys” al títol. Us ho explico, i començo per posar-vos en situació: el programa complet del recital del passat mes de març no es va publicar fins uns dies abans que tingués lloc, i ens vam trobar amb la sorpresa (agradable o desagradable segons els gustos de cadascú) que la primera part era l’anunciat Dichterliebe i la segona no era cançó eslava com a la resta de la gira sinó àries d’òpera. Un programa estrany, com ja us vaig explicar llavors. Per al concert de divendres passat s’havien anunciat “napolitanes i cançons de Tosti” i vet aquí que uns dies abans novament el programa es transforma fins a convertir-se en el que hem comentat, que només té en comú amb el previst les tres cançons de Tosti i recupera, amb algunes modificacions, la part eslava que no havíem escoltat ara fa un any. Novament, una sorpresa, agradable o desagradable segons els gustos dels aficionats que havien comprat les seves entrades amb antelació. Però un programa que no seria estrany, si no fos…

…perquè el tancava “Celeste Aida”. Marxen els gitanos de Dvořák i segons després tenim Radamés a l’escenari. De tan estrany que és, en veure-ho escrit vaig pensar que els follets de la impremta havien colat una propina al programa. Però no, era deliberat. I incongruent, afegeixo jo. I així, Verdi va obrir la porta a col·legues com Bizet o Puccini, encetant un tercer temps que, com en el rugby, semblava el més important dels tres. Independentment que La fleur que tu m’avais jetée fos sensacional i Dein ist mein ganzes Herz arravatador (malgrat el paper poc lluït de la pianista que, sap greu dir-ho, es va limitar a fer de suport de la veu, gairebé inaudible, a totes les àries) tot plegat és ben estrany en un recital de Lied. Vés que no fos una altra cosa.

 

Sílvia Pujalte
Núvol