Cerca de crítiques

Enquesta

Forma Antiqva combina magistralment Vivaldi i Britten

5/2/2018 |

 

Programa: Forma Antiqva

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El conjunt Forma Antiqva, que tot just l’any passat ens va visitar i es va reivindicar com una formació que fa gala d’un so nu i auster per al Barroc, ha tornat al Palau de la Música, en el marc de la temporada d’Ibercàmera. Projecte ideat pels germans Zapico, és una orquestra de primer ordre en la interpretació de la música barroca. En aquest concert, però, van fer un programa eclèctic que combinava Vivaldi amb un compositor tan poc antic com Benjamin Britten.

Vivaldi va ser present a les dues parts del programa, amb dos concerts per a cordes i un trio sonata a la primera, i les famoses quatre estacions a la segona. Entremig vam poder sentir la Simple Symphony de Britten, una peça per a orquestra de corda escrita el 1934, quan el compositor tenia tot just vint anys. Durant el període d’entreguerres a Europa es va implantar l’anomenada etapa neoclàssica i molts músics van trobar inspiració en les relectures personals del repertori de compositors del segle XVIII. És per aquest motiu que Forma Antiqva va incloure la Simple Symphony entremig de Vivaldi, sense desentonar-hi.

Integrada per dos o tres músics per secció, Forma Antiqva fa del so dels instruments originals la seva marca distintiva. Es tracta d’una sonoritat austera, dura i freda, amb un ritme staccato estripat i uns contrastos d’intensitat molt marcats. Aquesta conjunció resulta òptima per al Barroc italià. En els dos concerts per a cordes de la primera part, els RV 151 i RV 113, vam poder gaudir de l’art de l’orquestra dels germans Zapico. En la Trio sonata RV 82, però, vam notar les limitacions del concertino a l’hora de fer de solista, amb un so del violí més aviat esquifit.

El canvi abismal de registre va venir amb la Simple Symphony de Britten, una peça no pensada en absolut per a una orquestra barroca. Però Forma Antiqva va saber adaptar perfectament el so dels seus instruments a la música del segle XX. Malgrat l’evident escassesa numèrica de músics, la Sentimental Saraband, una peça desolada amarada de tristesa i de lirisme, va sonar amb una intensitat colpidora, talment com si Forma Antiqva s’hagués transmutat en una orquestra de corda moderna.

A la segona part va venir l’obra estrella: els quatre concerts op. 8 de Vivaldi, més coneguts com Les quatre estacions. El solista va ser el violinista barroc Johannes Pramsohler, que no va complir les expectatives. Pramsohler és un virtuós, té una tècnica finíssima, un gran domini de l’instrument i una afinació perfecta. Però li falla el so. El violí que toca, un Rogeri de 1713, produeix un so esmorteït, estret, ofegat, com si Pramsohler toqués amb la sordina enfonsada fins avall de tot del pont. Va ser una llàstima que l’acompanyament de Forma Antiqva fos brillant i generós i en canvi totes les parts solistes sonessin estranyament mitigades, com si fossin tocades per un instrument de joguina. Les quatre estacions, una peça programàtica que descriu tan minuciosament la climatologia de cada època de l’any, no va poder brillar en tota la seva esplendor. Malgrat això, cal destacar la interpretació fantàstica que en va fer Forma Antiqva, sota la direcció d’Aarón Zapico.

Elsa Álvarez Forges
Núvol