Albert Guinovart viu a nivell artístic un dels anys més intensos de la seva dilatada carrera com a compositor, pianista i pedagog. Estrenes d’obres d’una dimensió tan remarcable com el Requiem que es podrà escoltar a Palma, Girona i al Palau de la Música Catalana (dies 25, 27 i 28 de gener, respectivament), concerts amb orquestra actuant com a solista, recitals de piano, concerts de música de cambra, un nou enregistrament, Nocturn, que conté obres per a piano sol dedicat a composicions de piano… No és, doncs, estrany que ahir, quan va acabar el recital i mentre signava els discos que just s’acabaven d’editar, ens digués: “Ara mateix estic esgotat”; això sí, amb el somriure i la simpatia que sempre el caracteritzen i amb aquella sensació que els esdeveniments musicals es van succeint amb èxit rere èxit. Guinovart, pianista, compositor, pedagog, és un dels músics del nostre país que gaudeix de més popularitat, reconeixement i estimació, i per assolir-ho sempre es marca una exigència artística de màxim nivell, però essent fidel al seu estil estètic divergent d’altres autors contemporanis. Enguany és artista convidat del Palau de la Música Catalana, amb tot el que suposa, i en el seu recital en solitari va presentar un programa exposat tècnicament i musicalment. Pàgines de la seva producció s’anaven alternant amb obres de Chopin, Rachmàninov i Poulenc, compositors tots ells que han estat pianistes i que sempre han format part del repertori de Guinovart, per no dir que han influït –en el cas de Chopin i Rachmàninov de manera evident– en el seu estil. Guinovart va interpretar les sublims Balades núm. 1 i núm. 4 de Chopin, obres en què va cercar tot el seu sentit poètic i apassionat, i que si cal posar-hi algun però, en els dos “Presto” que clouen les composicions la desmesura del tempo ens va fer perdre un major aprofundiment en la musicalitat. Brillantíssim en tres dels Preludis més cèlebres de Rachmàninov (opus 23 núm. 2 i 5 i opus 3 núm. 2) i que, tal com s’esdevé amb la Primera Balada de Chopin, des de fa tants i tants anys formen part del seu repertori. Els grans acords, les estructures àmplies, els arpegis desplegats amb la mà esquerra, els grans salts, els contrastos de dinàmiques, l’exigència virtuosística… configuren un terreny pel qual Guinovart es mou meravellosament. Admirable el seu pas per la Mélancolié de Poulenc, i agilíssim en l’articulat complex que reclama una obra com la Toccata del propi autor francès.