En els últims anys, el teatre ha explorat la tragèdia de la immigració cap al fascinant Occident. L’òpera, no tant. Almenys fins ara. I això s’ha de celebrar. Daral Shaga, de la companyia Feria Musica, és justament una òpera contemporània sobre els refugiats, una partitura escènica de gran bellesa adobada amb un imponent trio musical, tres cantants i sis acròbates que aixequen quadres visuals de gran plasticitat sobre un senzill llibret. La història de Daral Shaga és la de tants i tants emigrants que deixen els seus països a la recerca de les lluminàries d’Occident.

Sobre un mar de sorra i pols, la jove Nadra arrossega el seu pare cap al nou món, un món al qual alguns van poder arribar i del qual tornen després de copsar el trencament del miratge. La il·lusió i la desil·lusió cara a cara, i al bell mig la reixa que els separa a ells i a dos mons tan oposats. Les preguntes se les fa un mateix. Són preguntes recurrents per poc que mirem els diaris o al voltant, perquè les nostres ciutats estan plenes a vessar de mirades pendents de ser calmades.

Daral Shaga és un producció molt cuidada, un luxe de la societat benestant que il·lustra la desgràcia aliena amb textures captivadores i imatges sensorials i amb una partitura que resulta magnífica per a qui combrega amb la musica contemporània. Amb bons cantants i acròbates, tot i que aquests últims no sempre estan ben integrats als espais mentals de la narració. L’espectacle, però, no té la capacitat d’emocionar, de reviure el drama humà com ho va fer aquell El metge de Lampedusa de Xicu Masó ni tampoc la de remoure’ns amb l’experiència de qui ha tastat la mel agredolça del món somiat com va fer el gran Koltès a La nit just abans dels boscos. Daral Shagal és un regal de gran valor, d’alta vocació poètica i bona digestió, amb més ambició artística que humana.