Cerca de crítiques

Enquesta

Un llibret venecià per a Haydin

21/1/2018 |

 

Programa: 'Lo speziale', de Haydn

Lloc i dia:TNC

El Teatre Nacional de Catalunya aposta per l’òpera en conveni amb l’OBC. I ho fa amb tres funcions de Lo speziale, amb música de Haydn i llibret de Goldoni. L’espectacle es pot veure fins dissabte 20 de gener.

Lo Speziale es pot veure al TNC fins al 20 de gener

La producció operística de Franz Joseph Haydn (1732-1809) no és gran cosa. I no pas pel nombre genys menyspreable de títols (16), sinó perquè el “pare de la simfonia” va excel·lir en gèneres diversos, com la citada simfonia, el quartet de corda o l’oratori, però no en el terreny teatral, perquè li faltava l’enfocament psicològic o la intuïció dramàtica del seu amic Mozart, i tampoc no tenia la intuïció renovadora d’un Gluck. Tanmateix, Lo speziale revesteix certa gràcia, pel seu emmirallament en els models napolitans.

Estructurada en tres actes, tot i que part del tercer es va perdre, aquella va ser la primera incursió haydniana en un llibret del venecià Carlo Goldoni i Haydn. El títol va servir per inaugurar el teatre del Palau d’Esterháza el 1768, justament ara fa 250 anys. L’incendi que més tard va afectar el castell, va fer que part del manuscrit es perdés i per això conservem tan sols dos fragments del tercer acte.

La història es centra en Sempronio, un vell apotecari que es vol casar amb Grilletta pel seu dot. Però Mengone i Volpino també estimen la noia i finalment el primer serà qui s’acabi casant amb la jove.

El llibret de Goldoni és de 1752 i, de fet, ja havia servit per a una òpera que Domenico Fischietti havia estrenat a Venècia dos anys més tard. La de Haydn és una música fresca, amable i va representar-se en diverses ocasions a Esteháza, fins al punt que se’n va representar també una versió en alemany. Una mostra més del gènere còmic per a una obra petita, de dimensions reduïdes, tant pel nombre de personatges com pel petit conjunt de cambra que els acompanya.

Bona iniciativa, doncs, la del TNC, apostant per la programació d’una òpera de petit format, i que podria ser una picada d’ullet a un Liceu que fa uns dies anunciava –tímidament- la creació d’una Opera Studio centrat en títols d’aquestes característiques, ja siguin clàssics, contemporanis o de nova creació. De fet, el teatre de la Plaça de les Arts ha apostat ocasionalment per l’òpera, amb més encerts que no pas errors. És bo continuar així, i integrar l’òpera com a espectacle normal dins de la programació d’un teatre que també ha d’apostar per la dansa contemporània, pel ballet clàssic o pel mim.

En el cas de Lo speziale, el conjunt va resultar de nivell mig. O mig baix en el cas d’alguns intèrprets, poc audibles a la meitat o al final de la sala (qui signa aquestes línies es va canviar de lloc a l’entreacte per verificar diferents punts acústics de la Sala Gran del TNC).

La prestació de l’OBC, dirigida per Jan Willem de Vriend va ser correcta, però De Vriend no va imprimir gràcia ni frescor a una partitura que sense ser una obra mestra té la seva gràcia i espontaneïtat. I els solistes Piotr Micinski, Virpi Rälsänen, Álvaro Zambrano i Marina Zyatkova van complir, tot i que no al mateix nivell qualitatiu, com s’apuntava més amunt.

La posada en escena i l’escenografia d’Eva Buchmann tampoc donava per moltes alegries: els gags a l’entorn del Cinquecento (un 600 a la italiana, per entendre’ns) aviat s’exhaurien i a grans trets l’acció no revestia una especial gràcia en el marc d’una òpera buffa que musicalment aplega totes i cadascuna de les convencions del gènere.

Jaume Radigales
Núvol