Cerca de crítiques

Enquesta

Les 'Variacions Goldberg' per András Schiff al Palau de la Música

Levitar

11/10/2004 |

 

Bach: Variacions Goldberg. András Schiff, piano. Ibercàmera, Barcelona, Palau de la Música Catalana, 8 d'octubre.

Anem forts. El començament de temporada està duent múltiples i benvingudes alegries, una de les més destacades, i sense cap mena de dubte, el primer concert del cicle Ibercàmera. En cartell, una obra totèmica, les Variacions Goldberg de Bach, i un intèrpret amb la lucidesa tècnica i intel·lectual per fer més que justícia a la partitura. András Schiff ha afirmat que intentar convèncer els incrèduls sobre la validesa de tocar Bach amb piano és com voler convertir un vegetarià en un carnívor. Per a qui estigués preparat per menjar-se'l, el pianista hongarès va dur a taula un bistec de la màxima qualitat, sense engreixos artificials ni hormones, carn musical per alimentar l'esperit durant dies i dies.

El primer mèrit de Schiff és contradictori només en aparença: mantenir la fluïdesa global del discurs, la seva organicitat, i alhora subratllar els contrastos entre variacions, tot plegat servit per una digitació d'una nitidesa absoluta que li permetia no sols ornamentar amb bell criteri les repeticions (respectades escrupolosament), sinó també il·luminar de forma reveladora veus amagades en l'exposició. Fins i tot en variacions abordades de forma vertiginosa, com la cinquena, la catorzena o la vintena, Schiff va ser diàfan en grau màxim. La decidida primera variació ja va marcar el to de tot el desenvolupament posterior, amb moments àlgids com el pas de la impetuosa vuitena variació a la desarmant simplicitat del cànon a la tercera i una fughetta amb un crescendo perfectament graduat. O la punyent concentració del cànon a la quinta, el cànon a la setena i, sobretot, la variació vint-i-cinquena, epicentre emocional de l'obra. O el to dansaire del cànon a l'octava. O la recta final, amb una majestuosa variació vint-i-novena i un quodlibet atacat amb una generositat, una alegria encomenadissa pròpia de qui ha arribat al cim i canta a ple pulmó el seu entusiasme (detall significatiu, va ser l'únic punt on Schiff va aplicar el pedal de ressonància). Quan, al final de tot, l'ària retorna, com un vas de l'aigua més pura i vivificant, plusquamperfecta clau de volta de tot l'edifici, i la darrera nota es fon amb el silenci, ni l'intèrpret ni el públic ja no són els mateixos, transfigurats per aquest viatge sublim, levitant en esferes a les quals només ens poden atansar els més grans.

Xavier Cester
Avui