ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Barenboim contra la tos

17/1/2018 |

 

Programa: Daniel Barenboim

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La memòria és selectiva (i sobretot gandula) perquè, més enllà de la meravellosa música de Debussy, la majoria d’assistents d’aquest concert el recordaran per un incident que supera l’anècdota. El pianista Barenboim –que no només és l’instrumentista senyera d’una generació daurada de la tecla, sinó el tot terreny infatigable que avui et dirigeix el Tristany de memòria i demà et repassa totes les sonates de Mozart sense respirar, si s’escau– ja havia avisat la concurrència després d’interrompre al primer compàs a la segona peça dels Préludes (Voiles), traient-se el mocador de l’americana, enlairant-lo, i reproduint l’acte de mitigar una estossegada. Però la paciència de l’argentí va esgotar-se quan acabava d’interpretar Des pas sur la neige, potser la peça més silent i delicada del concert; davant les contínues estossegades del públic malcarat, amb algun pollastre inclòs, Barenboim s’alçà del piano per adreçar-se a la concurrència. “Senyores i senyors, aquesta música requereix molt silenci, jo estic intentant donar el millor de mi i no pot ser que escolti una estossegada a cada compàs. Ara marxaré de l’escenari, tussin tan fort com vulguin, i després tornaré.”

Evidentment, Barenboim té tota la raó del món i aplaudim allò que per molts és una rebequeria; de fet, ara que ja pensem en tornar a la Lluna, caldria batallar dia rere dia perquè a les sales de concert modernes hom pugui arribar a gaudir (si més no en un 60%) de les comoditats acústiques amb què hom pot escoltar la música en uns auriculars, utopia irrealitzable en un indret on hi caben quasi dues-mil persones, amb el conseqüent i lògic 5% d’imbècils. Però l’al·locució del pianista també tingué conseqüències, car després de la bronca molts espectadors vivien més pendents i tensos de les possibles interrupcions, que no pas d’escoltar la música que se’ls servia. Seria interessant saber si, en un clima de grolleria similar a una ciutat com París o Viena (que d’haver-la la hi ha), Barenboim hauria saltat del piano amb igual determinació. Al seu torn, i posats a ser perepunyetes amb la conya de l’historicisme, caldria preguntar-se si unes peces que el mateix Debussy va compondre i imaginar com miniatures que havien d’ésser interpretades en cambres silents i minúscules són el més apte per programar-se en una sala de concerts simfònica. Preguntes incòmodes, potser, però el narrador de sons us les dispara per si hi voleu dedicar un instant de reflexió tot fent el rot.

No obstant comprovar que no era el millor dia de comunió entre intèrpret i públic, Barenboim prosseguí la feina denotant un coneixement profundíssim de la partitura del compositor, destriant-ne notablement l’art de la il·lusió i buscant explicar amb ciència l’estrany i fascinant calc que hi ha entre el piano de Debussy i el seu món natural-imaginari. El resultat no va ser excel·lent, perquè a l’argentí se li escaparen imprecisions als arpegis de la mà dreta i sovint els greus marmoris concloents s’atacaven amb un esperit més beethovenià que no pas l’escaient. Així Barenboim estigué més còmode en els passatges aflamencats de La sérenade interrompue i l’Isle joyeuse que no pas en els instants de major intimitat de la partitura. Comptat i debatut, amb un bis que el públic va haver-li d’arrencar com si li anés la vida, aquesta no serà la visita més gloriosa del mite a Barcelona. A la gran majoria de la gent, no obstant això, se la veia ben joliua, presenciant el seu mite, que per això havien pagat la pasta de l’entrada. En sortir del recital, com passa sempre, ni déu estossegava i tothom corria a cercar restaurant.


Bernat Dedéu
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet