Cerca de crítiques

Enquesta

Santos, cabró!

14/1/2018 |

 

Programa: Un Santos (sense el Santos)

Lloc i dia:Teatre Lliure

Així començà aquest inspirat, emotiu i digníssim homenatge al gran Carles Santos a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona. Una sala plena com un ou, una desavinent nit de pluja, a la qual només hi podien accedir abonats o convidats, que lluïa il·lusionada per retrobar-se amb el món estètic que Santos va construir durant dècades. Aquest personalíssim món capaç d’amalgamar disciplines i superar la música lligant-la amb la dramatúrgia, l’escultura, la poesia, la fotografia, el cinema. Santos concep l’art com un espai de llibertat, sense límit, on cal ser arriscat.

Després del discurs de benvinguda inicial que engega amb l’encertada salutació ‘Santos, cabró!’, el silenci. Un raig de llum il·lumina, potent, una part de l’escenari per fer-nos conscient que anem a presenciar un Santos, però sense el Santos.

Dues de les més properes col·laboradores, Montse Colomé i Anna Llopart, han coordinat i dirigit el poc més d’un hora en què es van anar succeint, sense pausa, flashos dels moments més representatius de les seves obres. Una quarantena d’actors, cantants i ballarins que destil·len allò més rellevant del seu art. La seva irreverència i extravagància, les seves obsessions, els seus mestres inspiradors, la seva mala bava, el seu humor ... en definitiva el seu geni aflorant a cada nova entrada. Mentre el piano, la seva gran icona, observava trist en un racó aquest recordatori.

Doncs ara, tot això
En una entrevista de fa anys Santos evocava una conversa amb Joan Brossa que el va commoure. Aquest li va deixar anar ‘Toques molt bé el piano, però i ara què?’. La resposta a aquesta interpel·lació va ser l’homenatge d’ahir. Joan, doncs ara, tot això!

Santos, cabró! Que n’ets de bo!

Ignasi Albors
Catclàssics