Cerca de crítiques

Enquesta

Música, joc i festa amb l'OSV

2/1/2018 |

 

Programa: Obres d'Strauss II, Mussorgski, Bizet, Iradier, Ginastera, Anderson i Gounod.

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

 Festival de valsos i danses

Anabel Pérez Real, soprano. OSV. James Ross, director.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 30-12-17.

 

Des de 1988, la Simfònica del Vallès ofereix el seu Festival de valsos i danses amb un èxit de convocatòria només equiparables als programes de bandes sonores de pel·lícula. La gira per diferents ciutats catalanes des d’abans de Nadal i fins aproximadament Reis, és l’exemple del caràcter d’integració en el territori d’una orquestra més Nacional de Catalunya que la batejada així.

La identitat d’aquest festival rau en un savoir faire festa, en l’ús de la broma per trencar la quarta paret escènica i implicar l’espectador més enllà de la mera contemplació. L’OSV sap dotar de varietat i encert el repertori oferint uns estàndards artístics suficients amb moments emotius com l’Adagietto de la Suite num. 1de L’Arlésienne de Bizet o el bis de la Santa Nit –mig- cantat pel públic.

Enguany el programa presentava un caràcter cosmopolita i eclèctic a partir de clàssics ineludibles i peces absolutament infreqüents, amarat al pintoresquisme de la Dansa persa de Mussorgski, la rauxa de la dansa final del ballet Estancia de Ginastera, la participació del públic amb els “He!” intercal·lats a la polca Visca Hongria d’Strauss II i el folklorisme de Sitarki de Mikis Theordorakis per al film Zorba el grec (amb Eduard Iniesta tocant el buzuki) en un dels bisos.

Tampoc hi va faltar la lírica gràcies a la soprano sabadellenca Anabel Pérez Real amb La paloma d’Iradier, els vals Veus de primavera d’Strauss II i l’ària “Jeux vivre” de Romeu i Julieta de Gounod. Tot i un fraseig acurat, ha de treballar el recolzament del diafragma per arrodonir el timbre, l’emissió i el volum en tots els seus registres per realçar les pròpies facultats com a lírico-lleugera.

James Ross va dirigir l’orquestra amb uns resultats que maldaven per la contenció i l’exposició mesurada, tenyida de placidesa, des d’una tèbia i massa seccionada obertura d’ El baró gitano al bis de la Marxa Radetzsky, brillantment distorsionada pel tema YMCA de Village People i amb un acompanyament popular rítmicament més variat del que és tradicional. Sense dubte un final com aquesta suposa una aguda manera de variar la clausura ritual del concert de cap d’any i de donar un darrer cop efecte. Hi ha clàssics que ho són massa. Enmig, la Serenata de Leroy Anderson dirigida pel timbalista Marc Cabero i Chicken Reel tornava a mostrar la imaginació i originalitat del compositor nord-americà. No obstant, es va enyorar alguna composició catalana que arrodonís les referències culturals i les bromes de l’enginyosa presentació de James Ross, part fonamental del concert d’enguany.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell