Cerca de crítiques

Enquesta

Una Mutter pletòrica per a Bach, Penderecki i Brahms

23/11/2017 |

 

Programa: Anne-Sophie Mutter

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Anne-Sophie Mutter, la gran diva del violí, va tocar al Palau de la Música la setmana passada, acompanyada del seu pianista habitual, Lambert Orkis, i a més a més, va comptar amb el contrabaixista Roman Patkoló. Tots tres, però sobretot ella en primer lloc, van abordar un programa simètric que girava a l’entorn de la Partita núm. 2 de Bach, i que també va incloure dues peces de Penderecki i dues de Brahms. Mutter, com sempre, ens va deixar sense alè després d’una interpretació amarada d’una força arravatadora. El seu magisteri i el seu carisma són sempre colpidors.

 

La simetria del programa venia perquè a les dues puntes hi havia obres de Brahms, al centre la partita de Bach i entremig, dues peces de Penderecki. Tres compositors ben diferents entre si. Ja des de la primera nota, des de la primera passada d’arc, Mutter es va reivindicar com una solista d’altura màxima, amb un so dolç, molt càlid, expansiu i a la corda. Lambert Orkis la va acompanyar amb gran sensibilitat i compenetració, però simplement feia això: acompanyar-la, perquè Anne-Sophie Mutter té un estil i una personalitat que ho eclipsen tot. La primera peça va ser l’Scherzo de la Sonata F-A-E, op. 5 de Brahms, un moviment que el compositor va escriure a instància de Schumann i que havia de formar part d’una sonata dedicada al violinista Joseph Joachim. Les inicials F-A-E fan referència als mots Frei aber einsam (Lliure però solitari), lema de Joachim. L’Scherzo de Brahms es va publicar separadament i habitualment s’interpreta en recitals.

En el Duo concertant per a violí i contrabaix de Krysztof Penderecki, Mutter va sortir acompanyada de Roman Patkoló, tots dos intèrprets de la peça el dia de l’estrena mundial, l’any 2011. És una obra que posa a prova el virtuosisme tècnic del violí, ja que n’explora tots els registres, i en la qual Mutter va fer sortir un so magnètic i absolutament impactant.

Però la peça reina del concert va ser, sens dubte, la Partita núm. 2, BWV 1004, de Bach. Curiosament, una obra que vam poder sentir fa pocs dies al mateix Palau, de la mà d’Eric Silberger. Podem resumir-ho dient que Silberger en va fer la versió apol·línia i Mutter, la dionisíaca. Però la violinista alemanya no va començar amb gaire bon peu. En l’Allemande inicial va tenir problemes constants d’afinació, que no van impedir, però, que mostrés desacomplexadament un so abrandat, ple de força i de passió. L’afinació va quedar del tot resolta a partir de la Courante, que va executar a un ritme un pèl massa ràpid. Va ser a partir de la Sarabande que Mutter es va lliurar en cos i ànima a Bach, va fer sentir uns contrastos d’intensitat molt marcats i va aparcar del tot la delicadesa. El so de la Chaconne va ser tan brillant com dur i agressiu, feridor fins i tot. Mutter va fer una interpretació intensa i perfectament salvatge de la partita que va culminar en un èxit esclatant.

A la segona part, Mutter i Orkis van tornar a Penderecki, amb la Sonata per a violí i piano núm. 2, estrenada per ells dos l’any 2000. És una obra d’una complexitat i una dificultat extremes que Mutter va abordar amb gran mestria. Finalment, en un canvi d’ordre anunciat per la mateixa violinista, van tocar tres de les danses hongareses de Brahms, en una versió per a violí i piano. Val a dir que el violí de Mutter gairebé feia el paper d’orquestra, amb un so sempre expansiu i brillant, fent dobles cordes constants, netes i afinades en tot moment.

És sobrer dir que el prestigi de què gaudeix Anne-Sophie Mutter és absolutament merescut, pel seu art, la seva tècnica, i sobretot, el seu magnetisme, com a músic, com a intèrpret i com a dona.

Elsa Álvarez Forges
Núvol