CRÍTICA

La professió de director d’orquestra és procliu a la longevitat, i per aquest motiu no és gens estrany que Antoni Ros Marbà celebri enguany el 80è aniversari en plenitud de facultats. Un bon regal pot ser tornar al podi de l’orquestra amb què ha estat més associat i ensenyar, si no totes, una bona mostra de les seves facetes artístiques. La més coneguda, per descomptat, la que exerceix amb la batuta.

El músic de l’Hospitalet va triar, com a obertura i cloenda, un compositor que subratlla les seves millors qualitats interpretatives (rigor, equilibri, claredat) com és Ravel. A Le tombeau de Couperin va tenir cura del refinat món sonor del compositor francès, malgrat una certa rigidesa rítmica. Més encomiable va ser la segona suite de Daphnis et Chloé, on Ros Marbà, amb la complicitat de l’OBC, va graduar de manera admirable les onades sonores del Lever du jour abans d’adoptar un to més insinuant en una Pantomime liderada per la flauta sinuosa de Christian Farroni. La Danse générale conclusiva no va necessitar caure en histerismes sobrers per ser catàrtica.

Ros Marbà ha excel·lit també per la defensa constant del patrimoni musical català, evidenciada aquí per la primera audició a casa nostra de la versió orquestral dels Iberian Preludes de Lluís Benejam, concert per a dos pianos que juga amb molts elements típics de l’iberisme musical, impecablement defensat per Josep Colom i Albert Guinovart, sobretot en les atmosferes nocturnes de l’ andante central. La faceta menys coneguda és la de compositor, representada per l’estrena dels Tres homenatges amb què juga, amb habilitat i murrieria, amb la música de tres referents com Toldrà, Mompou i Montsalvatge. Va ser una llàstima veure tantes cadires buides a la sala, no ens sobren pas les figures del calibre de Ros Marbà.