Cerca de crítiques

Enquesta

De pel·lícula: entre la música, la paraula i la imatge

21/11/2017 |

 

Programa: Obres de Thiele, Weiss, Renzetty, Edelman, Beethoven, Horner, Williams, Schiffrin, Rossini, Piovani, Zimmer, Silvestri.

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

De pel·lícula!

Obres de Thiele, Weiss, Renzetty, Edelman, Beethoven, Horner, Williams, Schiffrin, Rossini, Piovani, Zimmer, Silvestri.

Jordi Brau i Lluís Posada, actors i dobladors. OSV. Rubén Gimeno, director.

Palau de la Música Catalana. 18-11-17.

 

Els concerts de bandes sonores musicals no són una rara avis. La darrera dècada s’han incrementat a Europa. El que avui ens fascina i omple sales com el Palau de la Música Catalana amb tot tipus de públic, fa anys que gaudeix de pregnància internacional. Enguany repetint l’experiència positiva de les darreres temporades, la Simfònica del Vallès ha programat una altra sessió basada en les “musiques de pel·lícula”.

L’ espectacle plantejat amb dinamisme i continuïtat participava de la moderna multimodalitat. És a dir, amb la coordinació de diversos canals simultàniament (imatges, llums, so, música, gest, paraula, etc). A l’orquestra i al seu ex-director titular, Rubén Gimeno, s’hi van sumar els actors i dobladors Jordi Brau i Lluís Posada. Ambdues, unes veus que formen part de la identitat hollywoodiense en l’imaginari col·lectiu espanyol i català.

Dos mestres del doblatge

Brau i Posada van demostrar entrega, l’altíssima professionalitat i l’excel·lent dramatització que els caracteritza: canvis de registre, de ritme, varietat d’èmfasi i d’emissió de la veu. Fins i tot Brau va entonar l’ària de Fígaro d’ Il barbiere di Siviglia que apareix a la Senyora Doubtfire. La seva participació, damunt l’escenari a partir de la quarta banda sonora –abans com a veu of the record-, vehiculava una proposta equitativa en la relació entre música, imatges, diàlegs i monòlegs. Aquests, els diàlegs i els monòlegs, assumien  funció triple segons si eren conductors, una transició o formaven part de l’estructura del recordatori musical recreant amb emoció petites escenes dels films en un joc que compensava bé els esquemes de tensió i calma i els canvis de registre expressiu.

L’ orquestra dirigida per Rubén Gimeno va corroborar la seva experiència en el camp amb resultats satisfactoris com a conjunt i en les individualitats (la trompeta a Nascut el quatre de juliol de Williams) enfocant bé l’idiomatisme i la varietat rítmica d’unes pàgines que amalgamen dramatisme, èpica, sentimentalisme i humor. Només l’excés de volum a La vida és bella va cobrir la veu d’un Jordi Brau, que tancant la sessió amb Forrest Gump sortia corrent per la platea. Va ser una encertada manera d’arrodonir una sessió on no hi van faltar bromes que evidenciaven les ganes i la bona comunicació dels dobladors i l’esperit de la proposta.

Tot plegat configura un programa que anualment ofereix variants dins la temporada de l’orquestra i un gran èxit de públic –fefaentment entusiasmat - que va justificar els tres bisos. Entre ells, Henry V de Patrick Doyle, amb què es tancava un projecte molt ben definit, original i rodó basat en un bon guió, uns artistes tan compromesos i il·lusionats com professionals, a més d’una selecció musical variada i qualitativa. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell