Cerca de crítiques

Enquesta

Viviane Hagner i la Staatskapelle Weimar porten el Romanticisme a l'Auditori

19/11/2017 |

 

Programa: Staatskapelle Weimar

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El Cicle Orquestres Internacionals a l’Auditori ha iniciat temporada amb la Staatskapelle de Weimar, dirigida pel mallorquí Antonio Méndez, i va comptar amb la presència de la violinista alemanya Viviane Hagner per interpretar el Concert per a violí de Beethoven. El programa es va completar amb la Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov. Era un programa plenament romàntic que no va acabar d’aconseguir un resultat del tot brillant, malgrat una execució molt correcta per part dels intèrprets.

Viviane Hagner és una violinista que visita sovint Barcelona, però que mai no aconsegueix fer interpretacions carregades de força i d’emotivitat. Malgrat això, podem afirmar que en el Concert per a violí de Beethoven va mostrar el millor d’ella mateixa. Si bé el so que fa sortir habitualment del violí és més aviat poc generós, esquifit fins i tot, en aquest cas, va ser més ampli. Hagner va optimitzar tots els seus recursos i va fer una execució tècnicament molt correcta del concert, amb una afinació perfecta, tot i que les dobles cordes no li van sonar netes. Ara bé, li va mancar amplitud de so i calidesa expressiva. Especialment en el Larghetto central es va sentir un violí que evocava un discurs perfecte, però sense ànima. L’orquestra la va secundar amb molta correcció, malgrat que el metall va fer algunes notes falses al final del Larghetto.

La Simfonia núm. 2, op. 27 de Serguei Rakhmàninov és una obra imponent que requereix una orquestra de grans dimensions, tal com vam veure en la Staatskapelle Weimar. És una formació amb més de cinc-cents anys d’antiguitat que, sota la direcció d’Antonio Méndez, va exhibir un so potent i esplendorós. Però en obres de gran envergadura com aquesta, no n’hi ha prou que la corda sigui imponent i brillant, com ho va ser la de la Staatskapelle Weimar. A Antonio Méndez li va faltar domini sobre la simfonia i sobre l’orquestra, ja que totes les parts instrumentals sonaven lliurement, sense distingir-se les unes de les altres. Va faltar definició i precisió en les frases de la peça. El conjunt orquestral va sonar massa amalgamat. En l’Adagio central a Méndez li va faltar tremp perquè la corda toqués amb el nervi i l’energia necessaris. L’execució d’aquesta obra va ser merament correcta; de fet, va ser un xic esmorteïda.

Però acabat el concert, com si la Staatskapelle Weimar i Antonio Méndez s’haguessin despertat d’un son, van abordar com a bis el preludi del tercer acte de Lohengrin amb una vivacitat i una energia desbordants, la corda i el vent es van mostrar del tot compenetrats i va imperar la precisió en cadascuna de les frases. Va ser un fenomen atípic que el bis estigués a un nivell força superior al que havíem sentit durant el programa.

Elsa Álvarez Forges
Núvol