Cerca de crítiques

Enquesta

El llenguatge de les flors

14/11/2017 |

 

Programa: Carolyn Sampson

Sampson y Middleton presentaven el seu disc Fleurs, publicat el 2015, que inclou una selecció de vint-i-quatre cançons de les moltíssimes que hi ha al repertori dedicades a les flors; van interpretar aquestes mateixes cançons en el mateix ordre. La primera pregunta que em sorgeix és si un programa necessàriament funciona igual de bé en un disc que en un recital, el que em porta a preguntar-me si escoltem un disc igual com escoltem un recital, i fins i tot si cantant i pianista interpreten en un estudi igual que en un recital. Veieu per on vaig? Moltes de les flors del programa tenen una segona lectura, ens expliquen una història o un sentiment que fàcilment pot quedar desdibuixat entre les seves companyes. Renunciem, per una vegada, a aspirar l’aroma d’aquestes flors en benefici de la bellesa del ram? Si hem de jutjar per les expressions relaxades i somrients a les cares del públic al final d’aquest recital, sembla que sí, que s’hi pot renunciar.

El recital va començar amb una estupenda interpretació de Sweeter than roses, de Henry Purcell, en l’arranjament de Benjamin Britten. Sense esforç aparent, Sampson va dibuixar de manera esplèndida les sensuals roses barroques (no debades la soprano és una experta i excel·lent intèrpret de la música d’aquesta època); per la seva banda, Middleton va acompanyar-la amb claredat, sense caure en el parany de l’acústica de la Capella de Santa Àgata. És el tribut que paguem a canvi de gaudir de la seva bellíssima arquitectura: la reverberació resta intel·ligibilitat a la veu (i, en el cas de les sopranos, més val que l’oient hi renunciï, d’entrada) i exigeix precisió i un ús en dosis gairebé homeopàtiques del pedal. Després de l’exuberància de Purcell, la fragilitat de dos Lieder de Schumann, entre ells una obra mestra, Meine Rose, dues bones interpretacions, contingudes. Quilter, Britten (aquí, cantant i pianista es van oblidar del recolliment que imposa la sala i van topar, malauradament, amb l’acústica, adéu a la sofisticació de la peça!) Gounod i Fauré completaven aquest primer ram, només de roses però de varietats i aromes molt diferents: sis compositors, quatre llengües i cinc èpoques.

El segon ram, ofert per Strauss, era el musicalment més homogeni: Das Rosenband i les quatre Mädchenblumen. Difícilment es pot demanar més als intèrprets d’aquest recull del que van fer Sampson i Middleton: aconseguir que escoltéssim de bon grat les dues primeres (amb tots els respectes per a Strauss, molt inferiors a tantes cançons seves) i que gaudíssim de les belles Efeu i Wasserrose. La veu satinada de Sampson, flexible, es va plegar a l’atmosfera misteriosa d’aquests dos Lieder, mentre que Middleton va lluir especialment al delicat acompanyament del segon. No hi havia gaire llum a la sala per a seguir els textos, i en aquest cas el millor era prescindir-ne i oblidar-se de les paraules.

Després de la pausa va arribar el ram més harmònic: Schubert i Schumann (amb la inestimable ajuda del poeta Friedrich Rückert) eren els protagonistes de la combinació de flors més afortunada: música i paraules perfectament harmonitzades i una bona interpretació de totes cinc cançons, especialment la preciosa Die Blume der Ergebung.

El recital va acabar amb un ram de flors franceses, de sis compositors compositors diferents; novament un ram molt variat, de resultats irregulars. Fleurs, de Francis Poulenc, que lligava perfectament amb la sobrietat del Schumann anterior, va ser un dels millors moments de la nit, cantat a mitja veu per Sampson amb Middleton molt cuidadós amb el minimalista acompanyament. En canvi, Fauré, que tan bé havia funcionat en el primer bloc amb Les roses d’Ispahan, va ser el punt més feble d’aquest bloc, amb Le papillon et la rose excessivament afectat i Fleur jetée mancat d’amargura i ràbia. Aquest ram incloïa les dues flors més exòtiques: per una banda, Offrande; tant Fauré com Debussy, abans i després al programa, van compondre una mélodie amb el mateix poema de Verlaine, però triar la molt menys coneguda de Hahn va ser un encert. Per altra banda, una flor femenina, Les lilas qui avaien fleuri de Lili Boulanger. Hahn, Debussy i Boulanger van aconseguir novament, després del ram de Schubert i Schumann, crear una atmosfera pròpia, que es va trencar sobtadament amb la cançó que tancava el recital, Toutes les fleurs, de Chabrier. No és un contrast excessiu, especialment per acabar, per més que argumentalment hi encaixi? Després d’aquest anticlimàtic final, dues propines: Morgen, de Strauss, i Damunt de tu, només les flors, de Mompou.

Com és habitual als concerts principals del LIFE, el concert havia començat amb un breu recital dins del programa LIFE New Artists, a càrrec de la soprano Elena Mateo i la pianista Estitxu Sistiaga. El duo va tenir l’encert, des del punt de vista temàtic, de triar sis cançons que ens encaminaven cap a les flors que havíem d’escoltar després: Träume i Im Treibhaus dels Wesendonck Lieder de Richard Wagner, tres de les cançons de Deità Silvane d’Ottorino Respighi, l’exhuberant bosc que es converteix en decadent jardí, i Stornellatrice, del mateix compositor. Si els artistes principals van ensopegar amb l’acústica de la capella, però, lògic és que ho fessin també les artistes joves, i les cançons que havien escollit gairebé ho feien inevitable. Tot i així, Elena Mateo va mostrar seguretat, una veu homogènia i una bona línia de cant, mentre que Estitxu Sistiaga va ser una acompanyant atenta. Com sempre fem amb els joves músics que ens presenta el LIFE, les anirem seguint.

Podeu consultar el programa del concert aquí.

Sílvia Pujalte
Núvol