Autor de dues de les millors òperes catalanes dels últims lustres, Enric Palomar ha assumit ara un encàrrec no gaire usual en aquests paratges: en comptes del típic aperitiu d’un concert, el compositor badaloní n’ha assumit el plat principal, una partitura de grans dimensions i ambició. El canvi del títol anunciat en principi, de Réquiem a la memoria de Enrique Morente al menys explícit Réquiem por el cantaor de los poetas, no ha afectat una estructura que evoca una altra missa de difunts. Com Britten al War Requiem, Palomar combina el text litúrgic en llatí, assumit en bona part pel cor, amb poemes assignats als solistes que ofereixen una reflexió sobre el misteri insondable de la mort.

Un dels trets distintius d’una partitura que alterna paroxismes sonors amb irisacions postimpressionistes és la desarmant naturalitat amb què Palomar insereix un cantaor en el ben travat teixit simfonicocoral. L’impacte es veu incrementat per la interpretació excepcional de Pere Martínez, d’una generositat expressiva i una riquesa de matisos que enriquien els versos de Santiago Auserón i José Gorostiza, al costat del cant més cotonós de la soprano Maria Hinojosa. Per contra, les parts llatines lluïen amb menys fulgor, amb una escriptura monolítica, de marcat tremp rítmic, que no treia tot el profit de les possibilitats del text, defensada per un aplicat Orfeó Català a vegades difuminat pels envits de l’orquestra. Va ser en les hipnòtiques onades sonores de l’ In Paradisum conclusiu on Palomar sí que va aconseguir l’òptima integració de tots els elements en joc. Josep Caballé va conduir amb fermesa l’OBC després d’una primera part amb tres Danses espanyoles de Granados en les hàbils orquestracions de Joan Lamote de Grignon i un El amor brujo de Falla amb més refinament que grapa.