Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC s'estrena amb Beethoven i Stravinsky

Artificis

3/10/2004 |

 

Obres de Beethoven i Stravinsky. Gianluca Cascioli, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Ernest Martínez Izquierdo. Barcelona, Auditori, 1 d'octubre.

Gianluca Cascioli és un pianista peculiar, d'això no hi ha cap dubte, dels que fascinen i deixen perplex alhora. Conegut ja del públic de Barcelona, ho va tornar a demostrar en el seu debut amb l'OBC en un dels grans cavalls de batalla del repertori, l'Emperador de Beethoven. La seguretat tècnica és formidable, els arabescos inicials van ser fulgurants i el jove pianista italià posseeix una capacitat espectacular per graduar la dinàmica i el color en només un nanosegon. Al costat, però, ens trobem manierismes que poden arribar a ser irritants, com aquests lleus decalages entre mans i, sobretot, un fraseig que pot anar de la intensitat a la indiferència, en especial en un segon temps on per moments semblava que Cascioli només estigués enunciant notes, sense cap mena d'implicació, com si l'obra fos massa fàcil per als seus espectaculars recursos. L'OBC i Ernest Martínez Izquierdo van fer bé de limitar-se a ser un mer marc sonor per a l'idiosincràtic solista, establint millors credencials beethovenianes en una obertura Egmont de gran volada, tot i alguns problemes d'equilibri (poc audibles les trompetes a la fanfarra triomfal).

De l'artifici pianístic de Cascioli (reforçat en el bis, un dels preludis de Debussy, La sérenade interrompue) vam passar a l'artifici primitivista (molt preferible, no cal dir-ho) de La consagració de la primavera. Martínez Izquierdo va alternar bé atmosferes enrarides i esclats brutalistes, amb una vertiginosa conclusió de la primera part, i amb una OBC funcionant ben greixada i a tota potència. Un lligam més acurat entre les diverses seccions, plantejades massa com a escenes soltes, i un perfil rítmic encara més precís, haurien donat més cohesió a una lectura que, malgrat tot, transmetia la contundència d'una partitura que en cent anys no ha perdut ni un àtom d'energia.

Xavier Cester
Avui