L’Any Monteverdi ha estat pròdig en interpretacions dels Vespro della Beata Vergine, compendi de peces sacres que mai ha estat gaire absent de les nostres programacions, no com altres parts del corpus del compositor italià (els madrigals, sobretot), molt més oblidades. L’última aportació l’ha feta un dels noms de referència de la interpretació barroca, Philippe Herreweghe, amb les seves forces del Collegium Vocale Gent. El director flamenc certificava, de passada, que les grans obres admeten òptiques interpretatives diverses, sempre que es facin des del rigor i la coherència, com va ser el cas.

Depuració i sobrietat són dos termes que podrien definir la versió d’un Herreweghe que va defugir tant els contrastos exagerats com les efusions excessives. Les pàgines corals es van caracteritzar per una imponent monumentalitat i una exemplar claredat de veus, mentre que els passatges per a solistes mantenien una expressivitat ben controlada que, a diferència d’altres lectures no menys vàlides, evitava caure en la sensualitat madrigalística. La música, presentada en tota la seva nuesa, parlava per ella mateixa, i l’impacte emocional no va ser pas menor. Herreweghe va comptar amb uns instrumentistes i cantants de primera línia, unint veterans fidels com el baix Peter Kooij a una nova fornada d’esplèndides veus avesades a les exigències del cant ornat monteverdià. Menció d’honor mereixen els tenors, d’entrada Reinoud Van Mechelen, que, superant un evident refredat, va signar un Nigra sum commovedor, i que després va unir forces amb el no menys remarcable Samuel Boden i l’eficaç Benedict Hymas en un Duo Seraphim immaculat: la comunió de les tres veus en les paraules “ unum sunt ” va ser digna de ser escoltada. No pas enrere es van quedar les sopranos Dorothee Mields i Barbora Kabátková en un Pulchra es dolçament pudorós. L’Any Monteverdi no afluixa.