Cerca de crítiques

Enquesta

Segona fita mahleriana

9/10/2017 |

 

Programa: Mahler: Simfonia núm. 2 "Resurrecció"

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Simfonia núm. 2 “Resurrecció” de Mahler.  

María Espada, soprano. Anna Alàs, mezzosoprano. Cor Madrigal. Polifònica de Puig-Reig. OSV. Víctor Pablo Pérez, director.  

Palau de la Música Catalana. 7-10-17.

 

És preocupant que en un dels millors concerts que l’OSV ha ofert en la seva llarga trajectòria -especialment les darreres temporades- i amb una obra tan exigent i excepcional com la Simfonia Resurrecció de Mahler, el Palau de la Música Catalana no pengés el cartell d’entrades exhaurides. I més amb un dels millor directors espanyols com Víctor Pablo Pérez. Alguna cosa no funciona en la promoció i difusió d’un projecte i una temporada que, més enllà, de les lloances institucionals de cada roda de premsa, mereix també una atenció més responsable que la demostrada per la crítica nostrada.

L’esforç de programar la Segona de Mahler per una orquestra de recursos privats, de la plantilla com l’OSV i la implicació del gran constructor d’orquestres que és Víctor Pablo Pérez van deixar més d’un quart d’hora d’aplaudiments després d’una interpretació intensa, ben concebuda i punts d’emotivitat.

Sàvia constructora

Des de l’ortodòxia i un caràcter expositiu però amb efectes personals, Víctor Pablo va partir d’un concepte unitari que, sense desdibuixar ni extremar la parataxi de l’escriptura mahleriana, assumia la variabilitat idiomàtica amb un so de conjunt satisfactori. Amb ell no és l’ultraprecisió la que malda per assolir garanties, sinó la claredat constant i un color, unes dinàmiques i unes tensions canviants i, per tant, expressives amb unes veus i correspondències internes que fan lluir les famílies instrumentals amb evident delectació.

La seva capacitat per modelar l’obra des de la polaritat txaikovskiana clarament definida (dramatisme i nostàlgia, tragèdia i felicitat no real) del primer moviment a la proteica afirmació salvífica final van emmarcar els moviments globalment més aconseguits: el segon, líric i esvelt, i el tercer, hàbil també sentit del color i del ritme, ben frasejat i amb el toc just de levitat. A destacar la corda greu (violes especialment), les joves oboè i corn anglès, l’energia d’algunes marxes i fanfares. I l’absència de paroxisme en cataclismes com el precedent a la reexposició al moviment inicial; o en ritenutos com el del crescendo de la percussió abans del desenvolupament del cinquè moviment. 

Intervenció vocal

Entre les poques mancances al marge d’algunes textures perfectibles, cal citar un inici mancat del color velat de les trompetes en el coral del quart moviment. També un “Mit Flügeln” més pròxim a una simple repetició en cada corda que a una expansió orgànica cap al tutti, un orgue poc present i un “Aufersteh’n” climàtic lleugerament cridat. Quelcom que no desmereix ni la interpretació de la simfonia ni la convincent tasca del cor Madrigal i la Polifònica de Puig-Reig en conjunció, afinació, dicció i contrast de dinàmiques.

L’apartat vocal el van complementar dues solistes tímbricament contrastades, homogènies en el centre i l’agut, de pulcritud en atacs i linealitat en el fraseig com la cristal·lina Maria Espada i la mòrbida Anna Alàs. Aquesta va oferir un Urlicht ben modelat en la col·locació de les notes i una secció central més propera al lied popular que a l’oració.

Per cert, en un altre indret tocarà reflexionar sobre si la reducció orquestral signada pel difunt Gilbert Kaplan emprada al concert manlleva la simfonia i l’efecte de gran esdeveniment implícit, o si el fet que Mahler emprés una orquestra gegantina, més enllà de respondre a puntuals encerts d’orquestració i d’expressivitat deriven cap un possible simulacre –en clau de Baudrillard- més que a una necessitat real dels mitjans. El dubte és lícit si es jutgen els resultats del concert i de la tasca de Kaplan.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell