A Daniil Trifonov no li fan por els programes maratonians, com el del seu retorn a L’Auditori, reflex del recent doble àlbum editat per Deutsche Grammophon. L’eix de la proposta és la figura de Chopin, un compositor que va ser font d’inspiració d’altres creadors gràcies a la seva exploració de les possibilitats sonores i poètiques del piano. La primera part es podria haver titulat “A partir de Chopin”, no debades estava emmarcada per dues sèries de variacions basades en sengles preludis del polonès. Les de Mompou (tot un detall per part de Trifonov) presenten una creixent densificació del discurs que el prodigi rus va traduir amb un sentit admirable del color i no poc recolliment en els moments adequats, mentre que les de Rakhmàninov, ben propícies al seu tarannà interpretatiu, no van ser per això menys espectaculars en els esclats de temperament. Enmig, un seguit de contrastades miniatures de Schumann (massa perfumada?), Grieg, Barber i Txaikovski.

Chopin va protagonitzar la segona part, a la qual un Trifonov amb ganes de tocar va afegir les Variacions sobre ‘Là ci darem la mano’, la peça segurament menys chopiniana de la sessió pel seu exhibicionisme, que, tanmateix, va permetre al pianista rus desplegar una articulació miraculosa que li permet, fins i tot en els passatges més vertiginosos, mantenir la perfecta intel·ligibilitat de cada nota. Tot un altre caràcter té la Sonata núm. 2, on Trifonov va accentuar el dramatisme del discurs tot evitant desbordaments excessius. Al contrari, a vegades pot pecar d’esllanguiments exagerats, com en la part central de la marxa fúnebre, que va transitar per la fina línia entre el misticisme entotsolat i el narcisisme alambinat. La pura abstracció filigranada del final ens va reconciliar amb un dels grans pianistes del moment.