Cerca de crítiques

Enquesta

'Boris Godunov' al Liceu

1/10/2004 |

 

Obra: Boris Gudonov, de Modest Mussorgski
Director musical: Sebastian Weigle
Intèrprets: Matti Salminen, Philip Langridge, Eric Halfvarson, etc. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor Vivaldi.
Lloc: Gran Teatre del Liceu. (29 de setembre)

En una Rússia corrupta i devastada per la misèria, el tsar Boris Gudonov és un home turmentat pel pes de la culpa. Aquesta Rússia és la de finals del segle XVI, en què se situa l'acció històrica, però també podria ser la prèvia a la Revolució del 1917, la dominada per Stalin i la d'ara mateix, com apunta la posada en escena de Willy Decker de Boris Gudonov, l'òpera de Modest Mussorgski (en la seva primera versió, més concentrada i intensa, fins ara inèdita a l'Estat espanyol pel que fa a representació) amb la qual el Liceu ha començat amb gravetat i força la nova temporada. El pes turmentós de la culpa té a veure amb la participació de Boris en l'hipotètic assassinat (un fet desmentit per la investigació històrica) del nen Dimitri, fill d'Ivan el Terrible. En tot cas, a banda de la infidelitat històrica que beu de l'obra de Puixkin en què s'inspira el llibret, l'interessant del personatge de Boris és el fet que, tot i representar la corrupció del poder i la manipulació del poble, no és un sanguinari sense contenció i escrúpols, sinó que viu turmentat des de la seva coronació obscurida pels més tèrbols presagis. De fet, viu turmentat per un fantasma (que també ho és del poble, però en un sentit alliberador) en la mesura que el nen mort se li apareix, però també perquè té el dubte (i alhora el desig?) que visqui: no se sap si el fals Dimitri és un malson o una esperança. Boris Gudonov, doncs, és un personatge complex que necessita un intèrpret profund, com és el cas de Matti Salminen. Aquest, un dels grans baixos que hi ha des de fa 20 anys, aporta una intensa expressivitat als monòlegs de Boris. Amb el temps, com és inevitable, la veu se li ha fet més ombrívola i ho aprofita per expressar les ombres interiors del personatge. Justos van ser els aplaudiments que va rebre el baix finès al final de la representació, com també Eric Halfvarson (Pimen, el monjo cronista).

La complexitat dramàtica de l'òpera, també pel que fa a la seva estructura atípica
, necessita igualment una posada en escena profunda. Amb una escenografia amb parets oxidades, el marc de la representació en contrast amb els daurats aparents que simbolitzen el poder, Willy Decker aposta per símbols clars (com ara la immensa cadira del tron) i juga amb intel·ligència amb la tradició iconogràfica russa: d'aquí l'omnipresència en escena del retrat del nen mort, esdevinguda icona. Un potent començament també coral i musical sota la direcció del benvingut Sebastian Wiegler.

Imma Merino
El Punt