OBC L’AUDITORI 29 DE SETEMBRE

En els darrers anys sembla que ens inaugurem per sobre de les nostres possibilitats. A banda de la presència d’autoritats i celebritats, invisibles durant la resta del curs, és de suposar que un concert o una òpera inaugural hauria de tenir un contingut especial, alguna estrena, recuperació o proposta que, pel seu caràcter inusual, aporti pedigrí. L’OBC va obrir temporada amb un programa convencional a més no poder, l’únic element excepcional del qual va ser Julian Rachlin.

Definir com a espectacular la lectura que el músic d’origen lituà va fer del Concert per a violí de Txaikovski és quedar-se curt i, alhora, no fer justícia a una tècnica enlluernadora, per descomptat, però tampoc a una expressivitat de gran alè poètic. Rachlin no va oferir només un fulgurant desplegament de pirotècnia que, en ocasions, deixava orquestra i batuta maldant per donar-li encalç, sinó que, a més, va acaronar amb un so depurat i comunicatiu els passatges més amorosits de la partitura.

Lluny queden els temps en què la valoració d’un director d’orquestra depenia de les seves virtuts en abordar un repertori considerat troncal que tenia en les simfonies de Beethoven l’alfa i l’omega. La sobredosi de referents disponibles i l’evolució dels usos interpretatius fa que estiguem més avesats i/o resignats a lectures que es podrien qualificar de normals, amb tots els elements constitutius al seu lloc però sense cap tret distintiu que vagi més enllà d’una rutina ben rodada. És la categoria en la qual es podria situar l’ Heroica interpretada per Kazushi Ono i l’OBC. La tensió va estar ben mantinguda al llarg de l’àmplia partitura i els temps van ser judiciosos, però tant la precisió com l’equilibri sonor eren millorables, amb el metall ofegant massa sovint detalls importants de la fusta. La inclusió de l’obertura Egmont, també de Beethoven, va ser un bon detall per part d’Ono. Encara que el protagonista acabi fatal, la seva lluita contra l’opressió, al capdavall, surt vencedora. Prenguem-ne nota.