Cerca de crítiques

Enquesta

'Boris Godunov' al Liceu

El tsar criminal

1/10/2004 |

 

'Boris Godunov', de Mussorgski. Matti Salminen, Brian Asawa, Philip Langridge, Eric Halfvarson, Pär Lindskog, Anatoli Kotxerga, Francisco Vas. Direcció d'escena: Willy Decker. Director de la reposició: Martin Gregor. Escenografia i vestuari: John Macfarlane. Il·luminació: David Finn. Cor Vivaldi. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Sebastian Weigle. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 29 de setembre del 2004.

Tràgic destí el de Rússia: sotmesa a una retrògrada autocràcia que tenia en l'Església ortodoxa una aliada ideal; protagonista d'una revolució que va esmicolar tota esperança amb més de set dècades de dictadura sagnant; regida per una democràcia que té un nou dèspota al capdavant. No és estrany, per tant, que el plany de l'Innocent a Boris Godunov continuï ressonant avui en dia amb força: "Plora, poble rus".

Provinent de l'Òpera d'Holanda, la producció de Willy Decker (reposada a Barcelona per Martin Gregor) reflecteix amb claredat meridiana la doble tragèdia que recorre l'obra mestra de Mussorgski, la d'un poble afamat i manipulable, i la d'un governant que, tot i les seves bones intencions, veu el seu poder soscavat pel pecat original de la seva ascenció al tron: el magnicidi del fill d'Ivan el Terrible. Com a la majoria dels seus muntatges, Decker empra pocs però efectius elements per aconseguir els seus objectius. Un marc claustrofòbic i degradat, de parets metàl·liques escrostonades (John Macfarlane és el responsable dels decorats i d'un vestuari amb clars ecos soviètics), és l'espai d'una acció presidida per una gegantina cadira daurada, símbol del poder -inestable- que assolirà Boris alhora que presó de la seva torturada ànima (en més d'un moment, el tsar sembla fins i tot crucificat), una ànima perseguida pel rostre del tsarevitx, multiplicat fins a l'infinit, l'assassinat del qual Decker escenifica en un recurs massa obvi. Per la seva banda, el poble es veu constantment pressionat per la força militar, com a l'escena quarta, una veritable frontera infranquejable. Ajudat en no poca mesura per uns protagonistes d'inusuals dots dramàtics, un hàbil maneig del cor i una atmosfèrica il·luminació, el muntatge de Decker va assolir una gran fluïdesa.

El liofilitzat programa de mà ens recordava que el Liceu estrenava a l'Estat la versió original del 1869 de l'obra de Mussorgski. No és veritat. D'entrada, perquè la partitura oferta incorporava molts elements de la revisió estrenada el 1874, com la cançó de l'Hostalera i tota l'escena cinquena a les cambres del tsar. A més, fa deu anys Valeri Guerguiev va oferir al Palau de la Música l'edició primigènia del Boris, tot i que també amb afegits de la segona versió. Oportunitat perduda, doncs, al final resultarà que l'Ur-Boris és una criatura mítica com l'au fènix.

Deixant de banda consideracions textuals i la dèria actual per les primeres versions de tot, cal dir que amb aquest títol Sebastian Weigle s'apunta el seu primer èxit indiscutible com a titular del Liceu. La manca de tremp, de mordent de les primeres escenes es va revelar a mesura que avançava la representació com a conscient aposta per les característiques més reflexives de la partitura. Weigle va arribar al moll de l'os del drama mussorgskià, amb una lectura madurada, aprofundida (acurada austeritat al quadre de Pimen, per exemple), servida per una varietat d'accents i dinàmiques remarcable, desmentint a cada compàs les acusacions de "lletjor musical" que Txaikovski llançava sobre Mussorgski. Gràcies a la seva direcció, la manca d'entreacte només la va notar la bufeta, ja que les dues hores i mitja de funció van passar com un sospir recolzat en la força hipnòtica de la música. El director alemany va obtenir, a més, de l'orquestra liceista un molt bon rendiment, en especial d'una corda cohesionada. No menys protagonista és aquí el cor. La suma de la formació de la casa i el Cor de Cambra del Palau (agrupació pel que sembla amb més d'una encarnació, ja que aquesta mateixa setmana també està actuant a Madrid) va ser de nou feliç: les tibantors a l'agut de les sopranos al quadre de la coronació van estar compensades per un contundent cor de boiars i, esperonats per Weigle, per la corprenedrora demanda de pa del poble a l'escena de Sant Basili.

Pocs cops ha vist el Liceu un repartiment sense ni una baula feble a la cadena com el d'aquest Boris, començant pel seu excepcional protagonista, Matti Talvela. Superada una coronació que li exigeix un registre baritonal que mai ha tingut, el baix finlandès va ser un tsar d'esplendorosos mitjans posats al servei d'una interpretació sense histrionismes, on el sentiment de culpa i la progressiva caiguda en el deliri va estar reflectida amb innúmers matisos, amb uns monòlegs majestuosos i culminant en una mort d'impacte assegurat.Al seu mateix nivell hem de posar una encarnació majúscula, la de Philip Langridge com a Xuiski, una exhibició dramàtica de primer ordre en què el tenor anglès, sense ni obrir la boca, ja palesava la natura manipuladora i intrigant del príncep (impagable la seva cara de satisfacció davant l'aparició de Pimen al quadre final). Esclar que quan desplegava el seu cant sinuós, l'efecte es multiplicava: feia feredat el cinisme amb què va descriure la mort del tsarevitx. És sempre un plaer escoltar la imponent veu d'Eric Halfvarson, tot i la sensació de monotonia, de fraseig monolític a la narració de Pimen. Tot el contrari de l'histriònic Varlaam d'Anatoli Kotxerga, fantàstic a la cançó de Kazan. Pär Lindskog va ser un Grigori de vibrants accents, Marie Arnet una tendra Ksènia, Stefania Toczyska (de gran record per als liceistes amb memòria) una Dida de luxe i Albert Schagidullin un Xelkàlov de gran noblesa.

Es pot dissentir de la tria d'un contratenor per al rol de Feodor, no de la prestació d'un Brian Asawa còmode en el registre central i el to innocent d'un personatge que acaba engabiat a la mateixa cadira del seu pare. Pel que fa a innocència, esclar, la de l'Innocent, un Francisco Vas mel·liflu convertit en rèplica adulta del tsarevitx assassinat. Bones vinyetes de José Manuel Zapata (Missaïl), Itxaro Mentxaka (Hostalera), Josep Ferrer (Mitiukh), Javier Roldán (Oficial) i David Pittman-Jennings (Nikititx). Un èxit rotund que potser el teatre no es va acabar de creure si fem cas de l'impresentable retard amb què van tornar a aixecar el teló davant la insistència del públic que volia tornar a victorejar els protagonistes de la vetllada.

Xavier Cester
Avui