CRÍTICA

La interpretació de la integral dels setze quartets de corda de Beethoven a cura del Quartet Casals constitueix el fet central i fitador de l’edició d’enguany de la Schubertíada de Vilabertran. Que ensems fita per una part el primer quart de segle d’aquesta iniciativa i per l’altra el vintè aniversari del conjunt català.

Tot plegat situa un marc en el qual al component estrictament crític li resulta difícil desempallegar-se del de crònica. Hi ha un substrat complex en el qual es barregen sensacions, memòria, constatació… que dificulten un argumentari focalitzat. D’entrada, la salut excel·lent amb què el cicle ha arribat a la seva majoria d’edat, en una elogiable línia de continuïtat, coherència i creativitat com a ideari bàsic i de disseny; i per l’altra, complaure’s en l’elevat nivell d’excel·lència assolit pel conjunt que formen Vera Martínez Mehner, els germans Arnau i Abel Tomàs i Jonathan Brown.

El Quartet Casals iniciava els actes del vintè aniversari de la seva fundació amb la integral de quartets de Beethoven a la Schubertiada a Vilabertran. Foto: westudio photo&video

Haver escoltat només dos dels cinc recitals dels Casals i dels sis dels setze quartets impedeix ni tan sols apuntar balanç definitiu d’una empresa de tanta envergadura com aquesta. Però sí que la permanència d’unes constants personalitzades del conjunt, aplicades a un opus tan ric i divers però en el fons homogeni, ajuda a avançar l’abast d’aquest tot que haurà estat la iniciativa. D’antuvi remarquem la intel·ligència de programar a cada concert obres de diferents etapes del conjunt, fet que produeix que en cadascun es gaudeixi d’un apunt de panoràmica del tot opus quartetístic –disculpeu el neologisme– beethovenià. I al mateix temps això permet gaudir de la capacitat del conjunt de fer front en cada trobada a aquestes variants –entre cometes– de l’opus. En els concerts a què vàrem assistir –primer i tercer–, hom va avançar des de l’inicial número 1 de l’opus 18, al penúltim número 15 opus 132.

Abel Tomàs i Vera Martínez-Mehner Foto: westudio photo&video

Abans de continuar hem de fer una constatació gairebé òbvia, però a la fi necessària: aquesta parcel·la del conjunt de l’obra de Beethoven té una riquesa extraordinària. La potència creativa del compositor, vessada al llarg d’un quart de segle constitueix un monument sonor excepcional. Hom podria dir que en aquestes deu hores de música hi ha la síntesi de tot un món musical únic, reclòs en si mateix però al mateix temps obert a l’emoció, el dramatisme, el lirisme, i al mestratge i a l’elevació més transcendent…; en definitiva, al geni. Damunt de l’elementalitat física de quatre instruments de corda, el compositor crea una cosmogonia sonora impressionant, personal, rotunda i inabastable. El discurs musical esdevé instrument al servei de l’expressió d’un tot interior inefable i alhora invasiu anímicament i emocionalment.

Davant d’una realitat com aquesta no ha de resultar fàcil a un conjunt establir un criteri interpretatiu que no traeixi la seva essència i alhora tampoc el segell propi del grup. Oimés quan aquest segell és un atot cabdal aconseguit pels Casals, consolidat i central del seu èxit i del seu reconeixement. La disjuntiva mostrar Beethoven sense deixar de mostrar “Casals” constituïa, enllà de la mateixa i gegantina envergadura i complexitat tècnica de l’empresa, el gran repte per superar; el gran repte superat, avancem-ho.

Arnau Tomàs i Jonathan Brown. Foto: westudio photo&video

I ha pogut ser superat perquè aquest segell és el fruit d’un procés rigorós de domini dels recursos específics del llenguatge cambrístic: una compenetració total i ensems natural, una absoluta unitat de criteri, un sentit de la brillantor convençuda però que mai no cau en la banalitat i una energia lluminosa que irradia una contagiosa joie de vivre. El Quartet Casals no traeix les partitures i el geni dels compositors, però tampoc les serveix amb respecte submís i autolimitador. Hi ha un cert punt d’esperit de transgressió juvenil –malgrat el pas dels anys–, però que mai no pertorba allò més profund. Hom podria començar i no acabar en la citació d’alguns moments, d’unes pàgines, d’uns referents particulars. Ens limitem a situar-ne dos de característiques oposades. Per una part l’autènticament diabòlic “Allegro molto” que tanca el Quartet núm. 9, op. 59, de domini tècnic impossible, que els Casals van dominar amb una suficiència abassegadora. I per l’altra el “Molto adagio – Andante – Molto adagio” del Quartet núm. 15, op. 132, en el qual van aconseguir una intensitat emotiva trasbalsadora.

Ilker Arcayürek va debutar amb aquest recital a Catalunya. Foto: Àngel Reynal

Ja hem apuntat al principi la coherència de criteri programador de la Schubertíada; i en aquest context un dels trets característics és la presentació de noms en principi poc coneguts entre nosaltres que després han estat o han fet el molt que han estat i fet, feliçment. Si recentment va ser un tenor, Mauro Peter, de qui recordem un Winterreise que va causar un gran impacte, enguany ha estat un altre tenor, el jove turc Ilker Arcayürek, que va oferir un recital totalment Schubert integrat al marge de cap dels seus coneguts cicles: un recorregut en què l’amor i la mort es donaven molt constantment la mà: romanticisme en estat pur que, inserit en un recital que es produïa a escasses hores de l’atemptat terrorista de La Rambla de Barcelona, comportava una lògica predisposició emocional que l’actuació del tenor va accentuar. Poques vegades ha estat possible viure –no diem gaudir– un recital tan intensament viscut –valgui la redundància– per l’intèrpret. Ilker Arcayürek va fer molt més que cantar molt bé i molt en una línia liederística perfecta: es va convertir en un autèntic alter ego dels protagonistes dels poemes, i així va transmetre tan intensament les emocions proposades per les partitures i el text: el líquid que es vessava pel seu rostre eren llàgrimes autèntiques, no suor. Una veu d’una bellesa agraïble i aquesta demostració de sensibilitat van confluir en un recital inoblidable, al marge del tòpic de l’expressió.