Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
El culte i el popular
21/8/2017 |
Programa: Juan de la Rubia
Lloc i dia:Sant Vicenç d'Estamariu, Andorra
Juan de la Rubia demostra la seva habilitat amb l’orgue positiu, un instrument sense pedals
El que conegui Sant Vicenç d’Estamariu dubtarà de la veracitat d’aquestes línies ja que en aquest monument, acabat de reconstruir l’any 2008, no hi ha cap orgue. Però l’enginy dels humans no té aturador i ja en el barroc els creadors d’instruments se les van empescar per poder gaudir d’aquest instrument en aquesta mena d’edificacions creant el que es coneix com a orgue positiu. Un terme que prové del llatí i que indica que aquests instruments no acostumaven a desplaçar-se un cop ja posats –instal·lats– al seu lloc definitiu. No és el cas del que va tocar Juan de la Rubia el qual, gràcies al Femap, s’ha convertit en un orgue viatger. Calia, però, veure la cura amb què els constructors han distribuït els tubs d’aire en el seu interior per adonar-se de la sofisticació que assoleix l’instrument i apuntar que, a diferència dels òrgans de grans dimensions, el positiu no té pedals i, per tal d’efectuar els canvis de registre, l’intèrpret es veu obligat a d’accionar diverses palanques amb les mans, fet que disminueix els seus recursos interpretatius. Uns registres que l’intèrpret va poder mostrar, en tot el seu esplendor, durant la tercera obra de la nit, una dansa bergamasca composada per Girolamo Frescobaldi.
Abans però es van poder escoltar dues Suites –la primera de Bach i la segona de Handel– que ja havien mostrat al públic del que era capaç el duet. Per ser fidels al programa recordem que una suite no és més que un seguit de danses enllaçades –el terme francès suite significa seguides–fet que mostra com una bona part de la música culta del barroc no era més que una evolució de la música més popular.
Després del músic italià, va ser el torn de les obres dels francesos, Marais i Forqueray, afamats per les seves obres composicions per a la viola de gamba. Amb una sonoritat exquisida, els dos intèrprets es van acabar de posar el públic a la butxaca.
El concert acabava amb un bis, el Cant dels ocells. La bellesa del que va néixer com una nadala i que en els nostres dies ja ha mutat cap a una obra de comiat –ja que s’escolta en enterraments i per rendir homenatge a les víctimes del terrorisme– va anar seguida d’uns instants de silenci, que el públic va respectar escrupolosament, tot aguantant-se les ganes d’aplaudir. Si ho afegim al minut de silenci amb que es va encetar el concert, la protesta contra la barbàrie no es podia fer més expressiva.
MARIÀ CERQUEDA
El Periòdic d'Andorra
