Cerca de crítiques

Enquesta

'Boris Godunov' al Liceu

'Boris Godunov', la primera fita de Sebastian Weigle

1/10/2004 |

 

SOLISTES PRINCIPALS Matti Salminen, Brian Asawa, Marie Arnet, Philip Langridge, Eric Halfvarson, Pär Lindskog
DIRECCIÓ D'ESCENA Willy Decker
DIRECCIÓ MUSICAL Sebastian Weigle
LOCAL Gran Teatre del Liceu
ESTRENA 29 de setembre

El pas del tsar Borís Godunov promet bons temps per al Liceu.

Sebastian Weigle, nou director musical del Gran Teatre del Liceu, ha començat la seva singladura, després de l'aperitiu mahlerià (La cançó de la terra) de fa tot just unes setmanes, amb molt bon peu. La seva revisió de la partitura original de l'òpera de Modest Mussorgski Borís Godunov --que, malgrat mantenir algunes inconsistències de la versió llarga en quatre actes, és molt més concentrada dramatúrgicament-- va inaugurar la temporada pròpiament operística del teatre de la Rambla en una nit rebuda amb intensitat pel públic.

Weigle jugava amb avantatge, perquè la producció de Willy Decker, procedent de la Nederlandse Opera, ja havia estat de sobres provada, i al Liceu va confirmar que és una excel.lent proposta, articulada a través d'una cadira-tron amb una escala que no varia físicament, sinó segons la disposició psicològica dels diversos esdeveniments que es narren (ascensió a través de l'assassinat i caiguda en el remordiment del tsar Borís Godunov). Són set grans escenes que Decker resol amb claredat --el cor es mou, per exemple, amb harmonia i naturalitat-- i al servei de la música. Bravo per Martin Gregor, el director repositor, una de les figures clau de l'engranatge operístic contemporani en absència del creador original de l'espectacle.

Doncs bé, amb l'ajuda d'aquesta eficaç i poètica posada en escena, Weigle va donar mostres del seu temperament operístic, i l'orquestra li va respondre amb més eficàcia que en el seu anterior Cant de la terra. Òpera de tonalitats i harmonies fosques, el director alemany va extreure carbó (la metàfora és positiva) dels seus faristols, i va acompanyar sense màcula els cantants. El cor, la veu del poble, potser el personatge més ben cisellat de tota l'òpera (actua com un sol personatge a mig camí entre el cor grec i l'existencialisme eslau), també va ser solista destacat de la nit, amb el cor liceístic reforçat altre cop pel Cor de Cambra del Palau i el cor infantil Vivaldi-IPSI-Petits Cantors de Catalunya.

Va completar la festa l'encertat repartiment vocal, començant pels papers menors en mans de gent de la casa (Josep Ferrer, Itxaro Mentxaca, Francisco Vas...), inspiradíssims en les seves intervencions. I, és clar, ¡quin luxe tenir Philip Langridge en el paper de l'intrigant príncep Xuiski!, ¡quantes coses en cada una de les intervencions! ¡Quina veu de nen innocent (en tots els sentits) la del contratenor Brian Asawa, Fiodor, alçat al tron del pare al final de l'òpera davant la seva mirada aterrida i impotent! ¡I quin Matti Salminen!: Borís al.lucinat, una mena de rei Lear nòrdic, un tirà a qui la música, malgrat tot, retrata amb certa noblesa.

No, aquest Borís Godunov no és una òpera d'individualitats com en l'antic règim, sinó la suma del treball rodó de molts individus. I tots arriben a gran altura. ¡Quin Borís Godunov tan gran per començar una època decisiva!

Joan Anton Cararach
El Periódico