Cerca de crítiques

Enquesta

Elektra de Richard Strauss

Protagonista invisible

19/8/2003 |

 

'Elektra', de Strauss. Sophia Larson, Anna-Katharina Behnke, Cornelia Dietrich, Ulrich Studer, Nils Giesecke. Escenografia: Heinz Balthes. Vestuari: José Manuel Vázquez. Direcció d'escena: John Dew. Cor Lieder Càmera i membres de l'Òpera de Halle. Orquestra de l'Òpera de Halle. Director: Roger Epple. Festival Castell de Peralada, 17 d'agost.


A Elektra hi ha un protagonista que mai apareix a escena (és difunt), Agamèmnon, el motiu musical associat al qual amara la partitura de Strauss de començament a final mentre la filla del rei de Micenes deambula obsessionada per la seva absència. En la representació d'Elektra a Peralada també hi va haver un protagonista invisible, amagada al fons de l'escenari rere un teló, però que va dominar sense discussió tota la vetllada, la magnífica orquestra de l'Òpera de Halle. De fet, va ser molt instructiu comprovar que en una ciutat mitjana com la saxona, d'uns 250.000 habitants, es pot comptar amb un conjunt instrumental capaç d'enfrontar-se amb molt bona nota a l'ultravirtuosisme que Strauss exigeix a totes les seccions. No hi ha res com la tradició ben mantinguda a través del suport constant a les arts i la cultura, una qualitat de la qual per aquestes latituds no anem sobrats precisament.
Amb aquest tan potent com flexible instrument, Roger Epple, titular de la casa, va poder desencadenar el brutal terrabastall sonor straussià amb una visceralitat que deixava clavat a la cadira, relaxant el punt just la tensió en els moments adequats abans de llançar un nou atac devastador que, tanmateix, no ofuscava els detalls ni les subtileses amagades com perles en l'elefantina partitura. No va ser responsabilitat seva que la sonorització fallés en la mort d'Aegisth i el cor intern, però sí que l'adrenalina no decaigués ni un segon.
El nervi constant, la crispació a flor de pell de la lectura musical va tenir el seu paral·lel en la gestualitat histriònica, vorejant la caricatura en alguns moments, dels cantants. El muntatge de John Dew era força simple, per no dir simplista. Decorat i vestuari (amb alguna combinació cromàticament impossible) donaven les pinzellades justes per evocar un saló Jugendstil a la Viena que visitava el divan de Freud -una connexió lògica donada la relectura que Hofmannsthal va fer de la tragèdia de Sòfocles-, tot i que, més que de luxe, hem de parlar de pobra austeritat al voltant de la gran taula de sopar dels àtrides. Dew va moure bé les seves peces, jugant amb habilitat la carta de l'histerisme, però sense evitar caure en l'efecte burd d'il·luminar de roig intens l'escenari en el col·lapse final de la protagonista.
Malauradament, va ser una Elektra sense Elektra. Tot i els talls tradicionals, el paper necessita una cantant de potència gairebé sobrehumana. Sophia Larson va aportar resistència i entrega, però poca cosa més. La veu era pur àcid corrosiu, l'afinació, en excés oscil·lant, els aguts xisclats, un pur suplici per a les orelles, i el fraseig, monòton i sense sortir del patró d'una virago en fúria permanent, a anys llum de la ductilitat necessària per a l'intent de seducció de Chrysothemis i l'anagnòrisi d'Orestes. Cornelia Dietrich va aportar a la seva Klytämnestra una presència escènica poderosa i uns recursos vocals més que consistents (no l'habitual cantant veterana amb un peu i mig a l'asil), capaços de salvar l'escena més extraordinària de l'obra, l'enfrontament amb Elektra, mentre que Anna-Katharina Behnke va ser una Chrysothemis d'impacte, veu fresca i aguts projectats amb fermesa, amb prou caràcter per no caure en el tòpic de la fleuma estovada. D'escàs relleu l'Orestes d'Ulrich Studer, més apreciable l'Aegisth de Nils Giesecke, i eficaç, menys una vigilant amb més mala llet al gest que a la veu, els comprimaris de l'Òpera de Halle.


Xavier Cester
Avui