Gregory Kunde és un vell conegut del Festival de Peralada pel memorable Otello que hi va protagonitzar fa dos anys. Diumenge va tornar, ara en format recital, a l’església del Carme amb el pianista José Ramon Martín.

El de diumenge va ser un concert de clarobscurs. El tenor nord-americà és humà i se’l notava cansat. Els èxits recollits el mes passat amb Otello a Londres i Turandot a Israel li han passat factura. Kunde és un tenor únic, ja que la seva veu li ha permès combinar durant anys el repertori de bel canto amb el verista, molt més dramàtic. En el recital d’ahir va passar d’un estil a l’altre, i el segon va guanyar per golejada. Amb Bellini, la veu no li corria a les coloratures i li faltava capacitat pulmonar, tant en els legato com a l’hora d’allargar les notes finals, que acabaven massa sobtades, com un singlot inoportú. A favor, cal dir que va brodar l’ària Meco al altar di Venere de Norma, que va arrencar bravos enfervorits al públic. Rossini no va tenir més sort, com tampoc Asile héréditaire de Guillaume Tell, d’inexistent cabaletta.

Als seus 63 anys, és lògic que la veu hagi mudat cap a colors més foscos i que el seu caràcter passional li marqui un camí cap a papers més heroics. A les tres romances de Verdi va fer gala d’una veu vellutada i un estil acurat, però no va ser fins a Forse la soglia attinse d’ Un ballo in maschera que se’l va veure completament entregat en una de les interpretacions més aplaudides de la nit. Amb Che gelida manina de La Bohème es va transformar en un Rodolfo tan enamorat que Mimì gairebé se’ns va fer corpòria. Però el millor ho guardava per al final. El “ Recitar! ” amb què arrenca Vesti la giubba de Pagliacci de Leoncavallova sonar greu i aterridor en una ària entregada, potent i desoladora que va arrencar aplaudiments apassionats.

Kunde és un cantant generós i habitualment no escatima bisos. Però diumenge ens vam haver de conformar amb dos en un canvi d’estil de 180 graus, amb What a wonderful world i un meravellós My way, cantats com un autèntic crooner.