CRÍTICA

L’acció de Madama Butterfly transcorre a Nagasaki, on justament avui, 9 d’agost, fa setanta dos anys que els EUA van llençar la segona bomba atòmica, que va provocar la rendició del Japó. Aquest fet, una ferida viva de la humanitat, ha convidat Joan Antoni Rechi (el director d’escena del muntatge presentat dilluns a Peralada després d’estrenar-se a la segona de les dues ciutats de la coproductora Deutsche Oper Am Rhein Düsseldorf Duisburg) a traslladar l’acció de la cèlebre òpera de Puccini, que podria situar-se originalment a finals del segle XIX, al final de la Segona Guerra Mundial i l’inici de la postguerra: el primer acte, després que Cio-Cio San es lliuri confiadament al desig de Pinkerton, acaba amb l’impactant efecte sonor i vibrant d’una bomba; el segon i el tercer tenen lloc en una escenografia apocalíptica, on la dissortada heroïna espera el retorn del cínic, despreocupat i abusiu oficial de la marina nord-americana en el qual projecta tota la seva il·lusió amorosa. Una decisió que planteja problemes, però que potser va ser transcendida a través de la convicció amb la qual Ermonela Jaho encarna Butterfly.

La soprano albanesa sembla posseïda pel personatge i l’interpreta com si s’hi donés tota. Ho fa amb una gran capacitat dramàtica i un treball expressiu amb els registres de la veu, que s’enfila sensualment en els aguts en l’amor i l’esperança (potser també de submissió) i que explora els greus per transmetre la desolació del personatge o perquè s’afirmi a través de la ira o del rebuig de les proposicions contràries al seu desig. Així, doncs, la seva Butterfly és d’una gran complexitat, i no només una pobra noia enganyada que, en tot cas, tant pateix l’exclusió dels seus, que la repudien per haver-se lliurat a un estranger i haver renunciat a la pròpia tradició, com el menysteniment del mascle portador d’una altra cultura. Tota la innocència i tot el dolor de Cio-Cio San van arribar a través de la sensibilitat i la fermesa de Jaho, que va rebre uns calorosos aplaudiments. La soprano va estar molt ben acompanyada. No només pel tenor nord-americà Bryan Hymel, pletòric interpretant Pinkerton, i del baríton Carlos Álvarez, que, amb la seva excel·lència habitual en una barreja de sobrietat i finesa, va encarnar el cònsol dels EUA, Sharpless, vestit amb un quimono que suggereix una empatia cap a l’altre i, a més, el vençut en el context del muntatge. També, i d’una manera especial, per Gemma Coma-Alabert en el rol de Suzuki, la serventa de Cio-Cio San. La mezzosoprano gironina va estar superba en l’aspecte vocal i dramàtic, i a més va fer una acció llargament desitjada pels espectadors (sobretot espectadores) d’un muntatge de Madama Butterfly: una bufa ben donada a Pinkerton. Brava!

Dirigida per l’israelià Dan Ettinger, la Bilbao Orkestra Sinfonikoa va sonar molt intensa i el cor reduït del Gran Teatre del Liceu, dirigit per Conxita Badia, va aprofitar brillantment l’escàs joc (però bell, sobretot a través de la bocca chiusa, concedit per Puccini. I, sí, resta abordar l’interessant, però problemàtic, canvi d’època. Pel que fa a la versemblança històrica, no sé si s’ha d’exigir quan no en tenen les contextualitzacions originals de moltes òperes, però un consolat dels EUA (on se situa el primer acte) durant la guerra amb el Japó? La devastació després de l’esclat de la bomba metaforitza l’estat de Butterfly? Ella simbolitza tota una tragèdia col·lectiva? Si és així, no és, sobretot, la de tantes dones? No sé si s’ha mesurat pròpiament la relació entre l’individual i el col·lectiu.