2/8/2017 |
Programa: La vídua alegre, de Franz Lehár
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
La temporada 2016/17 del Gran Teatre del Liceu s’ha clos amb una única funció d’un títol infreqüent: La vídua alegre, l’opereta de Franz Lehár. Es tracta d’una música popular, festiva i encomanadissa que ens va fer passar una vetllada d’allò més refrescant en aquest final de juliol tan xafogós. Fou en versió concert i va comptar amb quatre intèrprets d’excepció: Angela Denoke, Bo Skovhus, Vanessa Goikoetxea i Ben Bliss. Acompanyats per l’orquestra i el cor del Gran Teatre del Liceu, tots dirigits per Josep Pons, van oferir una vídua divertida i sofisticada que va arrencar els aplaudiments entusiastes del públic.
Estrenada el 1905 a Viena, va arribar a Barcelona el 1913, al Liceu. La vídua alegre, i l’opereta com a gènere, es caracteritzen per un to desenfadat, burlesc i fins i tot frívol, que tracta els embolics amorosos dels membres de l’aristocràcia de l’Imperi Austrohongarès, ja en declivi. Lehár s’emparenta directament amb Johann Strauss II i amb Offenbach, els altres dos grans compositors d’opereta, gènere al qual donen entitat pròpia. La vídua alegre va tenir ressonància fora dels teatres d’òpera i va arribar fins a Broadway, on va triomfar. I més enllà de la música, l’èxit de l’opereta es va estendre fins al món del cinema, amb la pel·lícula que en va fer Ernst Lubitsch l’any 1934.
La versió que en vam poder sentir al Liceu va ser un xic retallada. Se’n van eliminar especialment els diàlegs –en alemany–, i alguns números musicals. El resultat fou una interpretació molt fresca i reeixida. Angela Denoke, la gran protagonista, va exhibir una veu portentosa, potser un xic massa ampla per al paper de Hannah Glawari. La veu de la soprano wagneriana a vegades tenia un excés de vibrato en el registre agut, com si se li descontrolés una mica. Tot i així, una tècnica molt sòlida i un color vocal vellutat, acompanyats d’una gracilitat de moviment molt elegant, van fer de Denoke una vídua d’allò més cobejable per un Bo Skovhus pletòric com a comte Danilo. El baríton danès, ja conegut del públic liceista, igual que Denoke, va exhibir una veu molt ampla i portentosa, potser també un xic excessiva per al paper, però Skovhus és un cantant amb una veu del tot homogènia, que controla perfectament, i un fraseig que dóna forma a cada frase musical que canta. Skovhus va seduir Denoke i també el públic amb el seu estil galant, acompanyat d’una semiescenificació molt divertida.
Els altres dos protagonistes, la soprano Vanessa Goikoetxea i el tenor Ben Bliss, no van estar pas per sota d’ells dos. Goikoetxea té una veu petita però molt ben projectada, una línia de cant molt depurada i un refinament d’estil exquisit. Es nota que darrere d’aquella veu hi ha una tècnica molt sòlida i a més a més, la jove cantant té molta gràcia en els seus moviments. El seu partenaire, el tenor Ben Bliss, és un cantant d’estil mozartià, amb una veu petita però molt bonica, que sap projectar molt bé i que només té algun problema en el registre agut, en què li falta un xic de cavitat perquè soni amb més amplitud.
Van completar l’elenc vocal dotze cantants del cor: sis homes en la resta de papers solistes i sis dones com a Grisettes, les cantants que acompanyen Valencienne en el número del tercer acte. Van demostrar prou competència, alguns més que d’altres, però van actuar més aviat com a teló de fons dels quatre solistes principals.
Josep Pons va fer sonar l’orquestra molt dignament, amb la gràcia que l’obra requereix, potser alguna vegada tapant algun cantant. Però és clar que amb l’orquestra situada al mateix nivell físic que les veus, es fa difícil calibrar les intensitats. El cor del Liceu, que d’ençà de les darreres funcions ha millorat, va actuar amb solvència. El resultat va ser una cloenda de temporada gairebé de luxe.