L’escapisme té mala premsa, tot i ser una eina que ha permès a societats de totes les èpoques crear parèntesis, tan fugissers com saludables, enmig de les tensions de la quotidianitat. L’opereta en seria un dels millors exemples, sobretot en la Viena del canvi de segle, que vivia sobre un volcà. Els moralistes als dos extrems de l’espectre ideològic, units per la falta de sentit de l’humor, retrauran el relaxament dels costums i la submissió acrítica a l’ statu quo característics del gènere. Però si el Titanic s’ha d’enfonsar, millor que sigui a ritme de vals. L’opereta no és un gènere fàcil, com va descobrir el Liceu en aquesta versió en concert de Die lustige Witwe ( La vídua alegre ) de Lehár, un dels exemples suprems en el seu camp.

Al marge de la successió descontextualitzada de números musicals, la vetllada va tenir el llast d’un clar error de càsting. Angela Denoke és una soprano admirable en altres repertoris, no com a Hanna Glawari: la veu sonava endurida, els aguts més compromesos van ser evitats amb prudència i les notes tingudes van tremolar fins a la desafinació (el final del Vilja-Lied va ser dolorós). Bo Skovhus coneix bé el despreocupat Danilo però, després de papers més feixucs, la ductilitat s’ha substituït per l’histrionisme, prou efectiu, per altra banda. Ben Bliss va ser un Camille de tendres accents al costat de la Valencienne de Vanessa Goikoetxea, de timbre més fosc de l’usual, mentre que membres del cor, amb èxit variable, van assumir la resta de petits papers. La desbordant partitura de Lehár té la sofisticació pròpia d’un contemporani de Debussy o Strauss (Richard), ben respectada per Josep Pons, a qui se li pot retreure una sobredosi de rubatos i esllanguiments que van contribuir a fer que aquesta vídua no tingués gaires motius per estar alegre.