Cerca de crítiques

Enquesta

Il trovatore i la teatralitat

20/7/2017 |

 

Programa: Il trovatore, de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Començant per aquest darrer aspecte, no és cap novetat que fer una producció interessant d’Il trovatore és una empresa més que difícil, impossible. Els directors d’escena, d’aquí i d’arreu, bons i dolents, han tractat de plantejar-la des de tots els punts de vista: realistament, conceptualment, irònicament, oníricament… No hi ha res a fer. I és que en el fons, la teatralitat d’aquesta obra no recau en l’escenari sinó en la música. En allò que anomenem la parola scenica. L’argument en ell mateix no deixa de ser el que Hitchcock anomenaria un McGuffin que permet l’expressió visceral de les passions humanes que es desenvolupen a Il trovatore.

En aquesta ocasió, la víctima de la impossible teatralitat de l’obra ha estat Joan Anton Rechi, qui, a més, ha hagut d’assumir i adaptar una fallida producció de Gilbert Defló. Rechi ha volgut donar la volta a la proposta i ha trobat en la figura de Goya i els seus esgarrifosos gravats Los desastres de la guerra, una bona idea conductora: veure els conflictes guerrers, amorosos i polítics i tota la violència d’aquell moment històric a través dels ulls del pintor. Però sobre l’escenari, els conceptes i les idees, per bones que siguin, s’han de convertir en teatre, i aquí és on patinen moltes de les produccions actuals i en aquest cas la de Rechi.

És evident que els mitjans que han posat a la seva disposició són pocs, massa, però a més l’espectacle, si més no el dia de l’estrena, fa la sensació de mal acabat. Carles Canut, com a Goya omnipresent, va deambulant per l’escenari perdent interès i força en cada aparició. La idea no evoluciona i acaba sent repetitiva i forçada. La projecció de textos, que sembla aprofitada del recent Don Giovanni de Holten, sembla aleatòria i no assoleix prou entitat, mentre que la direcció d’actors és de broc gros, en especial la d’Azucena, la gitana, d’una sobreactuació grotesca. Un altre inconvenient per Rechi ha estat comptar amb un Manrico com el de Marco Berti, de nivell teatral i canor més que discret.

Berti fa molts anys que corre pels teatres del món cantant repertoris que altres col·legues no s’atreveixen a fer. Té un nivell tècnic i unes qualitats vocals acceptables, perquè la veu està en general ben emesa. El problema de Berti és que és incapaç de fer una sola frase interessant o mínimament emocionant. El cant és barroer i descuidat i fa la sensació que el seu únic objectiu és arribar al final sense accidents. Una mostra en va ser el gest de victòria que va fer en acabar la famosa “Pira”, fent les dues estrofes però baixada de to. Manrico no és això. Si Bergonzi o Corelli, que no deixaven escapar una frase viva, aixequessin el cap…

Al seu costat, Kristin Lewis va tenir una actuació molt decebedora. La veu sembla ampla i carnosa, però l’emissió és engolada al centre, en les agilitats va mostrar carències tècniques importants, els greus van sonar forçats i inconsistents i la línia de cant oblidable. Sense dubte Leonora no és el seu paper, si més no en aquest punt de la seva carrera en el que sembla que ha de resoldre molts aspectes tècnics. Prou feina tenien, per tant, els dos protagonistes amb “lo seu” com per estar per subtileses i tractar de trobar una química totalment inexistent. Però no tot va ser dolent en aquest Trovatore al Liceu.

Artur Rucinski va signar un esplèndid Conte Di Luna, amb una veu robusta i ben projectada. Cadascuna de les seves intervencions va fer millorar el conjunt, mostrant a la resta com es canta Verdi. Frases llargues i ben dibuixades, noblesa en el fraseig i accentuació precisa. El seu “Il balen del suo sorriso” va ser de llibre. Tota una revelació la d’aquest cantant que l’any passat va passar discretament per La bohème del Liceu però que ja havia tingut gran èxit en aquest paper a Salzburg, tot substituint…Plácido Domingo.

Marianne Cornetti com a Azucena, com és habitual en totes les produccions d’Il trovatore, es va endur el favor del públic. Vocalment va estar remarcable, la veu és gran, bonica, amb varietat de colors en el centre i ben projectada en l’agut i el greu. Va cantar molt bé tant “Stride la vampa” com en el duo amb Manrico. Menys reeixida, com hem dit, va ser la seva caracterització del personatge, carregant les tintes i sobreactuant en excés un paper que, per si mateix, ja ho és d’excessiu.

Solvents el Ferrando de Carlo Colombara i el Ruiz d’Albert Casals, mentre que Daniele Callegari, com és habitual en ell, va posar la directa des del curt preludi i es va deixar de subtileses, liderant una carrera desbocada fins al final que, cal dir-ho tot, va ser seguida gairebé impecablement per Cor i Orquestra.

Antoni Colomer
Núvol