Bellesa, emoció, delicadesa i un nivell interpretatiu de primera. L’aposta del Festival Castell de Pera­lada, jugant-se-la amb el prestigiós projecte de l’Acadèmia Barroca Europea d’Ambronay, passarà com una de les cites més estimulants de la programació de l’església del Carme de la present edició.
 

Una bona elecció, sens dubte, la d’aquesta versió semiescenificada de Dido i Eneas, la primera òpera composta per Henry Purcell i sense cap dubte una de les joies del barroc, així com la d’obrir la vetllada amb extractes de Didon d’Henry Desmarest, una obra estrenada quatre anys més tard que l’anterior però presidida pel mateix tema de l’amor impossible entre la reina de Cartago i l’heroi troià.

DOMINI DE LA TÈCNICA

La jove formació de músics i cantants, conduïda amb mestria per Paul Agnew, va mostrar un sorprenent domini de la tècnica instrumental i vocal d’aquest repertori i també una gran compenetració en els moviments escènics i les coreografies dissenyades pel músic escocès, director associat de Les Arts Florissants de William Christie i un reconegut tenor. El tractament de les àries, els duos, els cors i les peces instrumentals de l’òpera de Purcell va ser, en tot moment, l’adequat per servir la musicalitat i dramatisme de la partitura. Igual que la interactuació entre els instrumentistes i els intèrprets, amb efectistes tocs d’humor en algunes de les pàgines i ben dissenyades danses.

DOS SOPRANOS BRILLANTS

Des de l’obertura fins a l’impressionant lament final, When I am laid in the earth (Quan jagui a la terra), escenificat amb una composició en què la suïcidada Dido és presentada amb la imatge d’una Pietà, tota la representació va transcórrer enmig d’una atmosfera d’espectacular cromatisme musical i expressivitat actoral.
 

L’orquestra, amb 12 instrumentistes de corda i un clavecí, va estar a gran altura i entre l’equilibrat repartiment de veus va brillar especialment la de la soprano Kerstin Dietl, sense oblidar la valenciana Aurora Peña. Tots van demostrar estar preparats per assumir reptes de similar envergadura al proposat pel Festival Castell de Peralada partint del seu envejable nivell formatiu.
 

Totes les virtuts exhibides en la més preparada representació de Dido i Eneas ja havien sigut apuntades amb Didon, òpera tràgica que no es representa gaire i que segueix el camí marcat per Jean-Baptiste Lully en l’òpera francesa. De l’anglès es va passar al francès amb uns magnífics resultats. A això va contribuir la intel·ligent elecció dels passatges realitzada per Agnew, posant el focus en la personalitat i el carisma de la reina cartaginesa. Un cant a l’amor, amb déus al mig, servit amb corprenedora bellesa.