Els concerts enciclopèdics, amb una obra de grans dimensions o un cicle íntegre, plantegen tot un repte de resistència, tant a l’intèrpret com al públic, més encara en una època com la nostra, que tendeix cap a períodes d’atenció cada cop més curts. El Palau de la Música, fidel al seu afecte pels artistes del segell Harmonia Mundi, va tenir la bona pensada de convidar Alexander Melnikov per oferir els 24 preludis i fugues op. 87 de Xostakóvitx. Reduït a meres xifres, van ser tres hores de concert, amb dues pauses incloses , davant un públic, tampoc gaire nombrós d’entrada, que es va anar reduint de mica en mica. ¿No es podia haver començat abans? De ben segur que els que es van quedar fins al final haurien ovacionat Melnikov més estona. Amb tota la raó.

Escrites com a reacció al 200 aniversari de la mort de Bach, aquestes dues dotzenes de peces que recorren les tonalitats majors i menors van permetre a Xostakóvitx explorar, dins dels límits autoimposats d’una de les formes més venerables de la música occidental, una gamma emocional de gran vastitud. I va ser aquesta gamma la que va brillar amb força inusitada amb Melnikov, ja des de l’extrema depuració del do major inicial. El pianista rus va alternar amb una facilitat esbalaïdora els acords més rotunds i poderosos amb l’articulació més lleugera imaginable, emfasitzant sense distorsions el caràcter de cada fragment i mantenint en les fugues una total claredat en la conducció de les veus. Melnikov no va defallir ni un instant, fins i tot en les peces més endimoniades en tonalitats on s’acumulen sostinguts o bemolls (la fuga en re bemoll major treia l’alè pel seu esclat de salvatgisme), culminant en una progressió implacable cap al clímax de la fuga en re menor que posava el millor punt final a un concert memorable.