Cerca de crítiques

Enquesta

'El Cant de la Terra' de Mahler al Liceu

Presa de contacte

13/9/2004 |

 

'Das Lied von der Erde', de Mahler. Deborah Polaski, soprano. Johan Botha, tenor. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Sebastian Weigle, director. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 9 de setembre.

Debutar com a director musical amb una obra la meitat de la qual la compon un fragment titulat Der Abschied (El comiat) no deixa de ser un irònic contrasentit. Sebastian Weigle pujava per primer cop al podi del Liceu com a titular de la casa en una actuació, amb tota justícia, dedicada a la memòria del desaparegut Albin Hänseroth, antic director artístic del teatre, desaparegut el mateix dia. Un concert d'aquestes característiques, al començament de la temporada, no pot donar gaire pistes sobre com es desenvoluparà la tasca de Weigle, més aviat és una primera presa de contacte que pot apuntar fortaleses i febleses. Entre aquestes, que el director alemany va signar una de les versions més avorrides que recordem de Das Lied von der Erde. Només la colorista chinoiserie instrumental en alguns passatges de Von der Jugend i Von der Schönheit va tenir el relleu adequat, però la resta es va moure en un nivell de plàcid ensopiment, amb un lirisme de densitat relativa, sense veritable escalf, que va culminar amb un Abschied interminable.

Amb una corda sense ni el gruix ni la sedositat necessària per a aquest repertori i un metall fal·lible, l'orquestra va palesar que encara hi ha molta feina per fer. La part més positiva de la presència de Weigle va ser la seva agilitat i prestesa a corregir sobre la marxa detalls i imprecisions, fruits més que probablement de la manca d'assajos, i la resposta atenta de l'orquestra. Deborah Polaski va ser tant o més responsable del sopor de la vetllada. Admirable en altres quefers, la seva veu de soprano dramàtica no és la més apropiada per a una partitura que reclama una altra gravitas (els "ewig" conclusius van ser d'una intranscendència irritant). Més enllà, tanmateix, d'algun so calat i d'uns greus insubstancials, el més blasmable va ser la seva lectura plana, monocroma, superficial, sense matisos, sense albirar els abismes metafísics de la peça. Johan Botha tampoc és el cantant més imaginatiu possible, però la seva salut vocal és tan espectacular que fa aparcar els retrets.

Xavier Cester
Avui