24/3/2017 |
Programa: Heras-Casado i Isabelle Faust
Lloc i dia:Auditori de Barcelona
La versatilitat es pot demostrar sense canviar de lletra de l’abecedari. Poques setmanes després de dirigir Monteverdi al Palau de la Música, Pablo Heras-Casado tornava a Barcelona per oferir un programa Mendelssohn al capdavant de la formidable Orquestra Barroca de Friburg, fet que justificaria només en part que L’Auditori situés el concert en el cicle de música antiga. Una altra excusa possible seria la mirada enrere que domina bona part de laSimfonia ‘Reforma’ (la cinquena en numeració, tot i ser cronològicament la segona), de la qual el músic granadí va signar una versió vertiginosa. Només una orquestra tècnicament aguerrida com la de Friburg podia respondre amb precisió mil·limètrica als temps accelerats d’Heras-Casado. Però l’impacte de la lectura no va ser causat (o no només) per la velocitat, ja que amb el seu gest orgànic el director va conduir amb gran fluïdesa el discurs, equilibrant de manera admirable els blocs sonors sense sacrificar la càrrega expressiva de la partitura. Si l’aparició al primer moviment de l’Amén de Dresden va estar il·luminada per una claredat salvífica, l’enunciació al final del coral Ein feste Burg ist unser Gott va estar marcada per un irresistible fervor in crescendo.
L’obra que obria el concert, l’obertura Les Hèbrides, ja va posar les bases del Mendelssohn d’Heras-Casado, sense greixos ni additius artificials, d’una nitidesa sonora de gran poder evocador ja des dels primers compassos, o en l’idíl·lic passatge amb els dos clarinets abans de la conclusió en què la tempesta es replega sobre si mateixa. Va ser el pròleg ideal per a l’aparició d’Isabelle Faust en el Concert op. 64, en què la violinista alemanya va mostrar una sintonia absoluta amb Heras-Casado en una versió de temps alats que va trobar en l’ Andante un oasi poètic sense sobredosi de sucre. Si la versatilitat estilística de Faust no va quedar prou acreditada, l’aforística propina de Kurtág va ser la confirmació definitiva.