Valeri Guérguiev

L’AUDITORI 27 I 28 DE GENER

L’ociositat no és un tret que es pugui atribuir a Valeri Guérguiev i l’orquestra del Mariïnski. La gira per l’Estat que diumenge va acabar en sessió matinal a Barcelona i vespertina a Girona ha constat de vuit concerts durant nou dies en sis ciutats i amb sis programes diferents, tots de màxim compromís; en el cas de la sessió inclosa en la temporada d’Ibercàmera, una marató articulada al voltant de l’acte tercer de Tristany i Isolda.

¿Volia rescabalar-se Guérguiev de la versió concertant de l’òpera de Wagner que va dirigir fa dos anys al Liceu i que les cròniques fiables van qualificar de decebedora? Fos com fos, la seva lectura va ser discontínua, amb una mirada més centrada en la claredat narrativa que en els abismes metafísics. La tensió discursiva va tenir els seus alts i baixos, però es va reconduir amb encert per agombolar l’èxtasi de la generosa Isolda d’Eva-Maria Westbroek: la soprano holandesa va deixar flotar de forma màgica el Lust conclusiu. El Tristany de Mikhaïl Vekua combinava una seguretat vocal que forçava el respecte amb un limitador prosaisme; Ievgueni Nikitin va ser un Kurwenal d’implicació tan variable com l’afinació, mentre que de la resta de veus va destacar la calidesa tímbrica de la Brangäne de Iúlia Matotxkina.

La teòrica coherència conceptual de la primera part del concert es va revelar a la pràctica com una tria heteròclita que, com a mínim, permetia subratllar els fulgors de l’orquestra russa en un preludi de l’acte primer de Lohengrin més lluminós que místic i en les arestes expressionistes de l’escena final de Salome. Westbroek encara no ha encarnat l’heroïna straussiana, però s’hi va entregar a fons malgrat un agut que mostra signes de desgast. En el Concert per a piano núm. 1 de Liszt, Guérguiev i el solista George Li van anar per camins diferents, més rude el del director, més interioritzat el del pianista nord-americà, posseïdor d’un virtuosisme servicial.

Control amb fermesa

Amb la inèdita aliança entre l’orquestra de Sant Petersburg i l’OBC per interpretar la monumental Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx vam accedir a una esfera superior. Sense escarafalls histriònics, amb la tremolor de mans característica de la seva gestualitat, Guérguiev va controlar amb fermesa la gegantina massa orquestral, de la qual sobresortien ara i adés notables solos instrumentals tant del conjunt rus com del català. En una lectura d’implacable progressió, Guérguiev no va tenir por d’assumir riscos, com la velocitat insensata amb què va atacar la fuga al cor del primer moviment, desembocant en un dels molts clímaxs cataclísmics que s’alternen amb passatges de fosca desesperança, com el que tanca l’obra. Des de la Patètica de Txaikovski, el simfonisme rus no coneixia un final tan desolat, que es dissol en la foscor més absoluta. El llarg silenci que va seguir va ser el millor testimoni de la commoció que Guérguiev i els seus músics van causar en el públic.